05/12/2014

La lluita contra la Sida, un llarg camí per l’esperança



La lluita contra la Sida, un llarg camí per l’esperança
Però quan em recordo dels amics que han mort

irremissiblement, els insubstituïbles,

em torno un gira-sol que puja d’un femer

i fa com que parla amb entelada veu,

en una tarda càlida d’estiu,

davant el somriure dels morts que se li fan propers.”

J. Vinyoli
     Com cada any, l’1 de desembre tornarem a parlar de la sida (síndrome de la immunodeficiència adquirida). Després, durant la resta de dies només hi pensaran aquells que tenen quelcom a veure amb aquestes quatre lletres que defineixen una malaltia que, des de finals dels anys vuitanta del segle passat, ha deixat, d’una punta a l’altra del planeta, un estol de trenta milions de morts. Es pot dir que tota una generació va quedar colpejada per la incidència d’aquesta pandèmia.
     El nostre calendari està ple de jornades dedicades a celebracions, efemèrides..., dies mundials destinats a alguna cosa, per fútil que sigui o que pugui semblar. En són tantes que ja no en fem massa cas, per no dir gens, i així aquells temes més importants la resta de l’any resten arraconats fins al següent.
     Ara, amb motiu del Dia Mundial de la Lluita contra la Sida, ens informaran de la prevalença d’aquesta malaltia, del número de nous casos a Catalunya, on n’hi ha declarats uns disset mil. De la importància de la informació i de la prevenció. Tindrem a l’abast estadístiques posades al dia, fins i tot se’ns explicarà els avenços tan importants aconseguits per al desenvolupament d’una vacuna que pugui evitar el contagi, o que serveixi per als ja infectats.
     Potser tornarem a prendre consciència de les mesures per evitar nous contagis, i ens diran que malgrat que encara no té cura, la gent ja no es mor, que s’ha aconseguit frenar l’aparició de nous casos de sida i que s’ha pogut cronificar el virus que la pot provocar, el VIH (el virus que danya el sistema immunològic), però que un nou contagi suposa el debilitament de la salut, convertir-se en esclau dels antiretrovirals per a tota la vida, amb els seus possibles efectes secundaris. Pensem que actualment al món hi ha unes trenta-cinc milions de persones infectades per aquest virus.
     Hi ha la percepció que tot això de la sida és un mal ja superat i que es cura, però la veritat és que continua escampant-se arreu, precisament entre els més joves d’ambdós sexes. A Catalunya uns cinc-cents nous casos l’any passat.
     Però no és pas de tot això que volia escriure avui aquí, sinó del grup humà que a casa nostra ha treballat sense descans per tal d’aconseguir, en un temps rècord, frenar la mortaldat dels darrers anys vuitanta i primers dels noranta, fins lograr que els malalts poguessin tenir una certa qualitat de vida, estabilitzant el deteriorament de la seva salut i fins i tot aconseguint que el virus es tornés indetectable cronificant així la malaltia, que per altra banda té un alt cost farmacològic. Això, però, en el denominat primer món, on els malalts reben tractament, ja que a la resta de països, l’anomenat tercer món, les persones segueixen morint per no tenir accés als antiretrovirals.
     S’ha de recordar que en aquells primers anys d’incidència de la pandèmia, les persones que tenien la sida, o fins i tot les que no havien desenvolupat aquesta malaltia però eren seropositius, van patir un gran rebuig de la societat. Hi havia molta por al contagi, un temor degut al gran desconeixement de la malaltia, dels seus efectes, i una gran ignorància de la prevenció o mesures per no contraure-la. Això recorda aquells anys en els quals la tuberculosi feia estralls sobretot en la gent jove o adulta, i per a la qual no hi havia medicació, provocant una gran mortalitat, fins que va aparèixer un medicament que la guaria, l’estreptomicina.
     El ja traspassat Dr. Moisès Broggi, deia que el metges abans no curaven, però que consolaven als pacients i que avui dia el metges curen, però no consolen. Per la meva experiència personal i pels comentaris que he pogut anar recollint de persones que dissortadament han patit algun ensurt en la seva salut, generalment això és així, encara que, com en tot, sempre hi ha honroses excepcions.
     Des del 1992 he estat testimoni de com treballen, atenen i curen, els professionals, homes i dones de l’Hospital de Dia de Can Ruti, de Badalona.
     Aquells anys en què només es parlava de les olimpíades, l’equip humà era molt reduït. El Dr. Bonaventura Clotet dirigia un petit grup amb els doctors Cirera i Jou, i unes poques infermeres. Ben desbordats per la incidència i agressivitat del virus del VIH, atenien els malalts que arribaven de tota la geografia catalana, en un espai ben reduït del tretzè pis d’aquell hospital. Allà, puc dir-ho ben alt, vaig viure i veure que aquelles paraules que molt sovint havia repetit el Dr. Broggi, no tenien sentit, doncs aquells metges, malgrat enfrontar-se cada dia amb la mort a més d’intentar curar i salvar vides, tenien un altíssim component humà, ja que les seves paraules i els seus gestos confortaven. I això per a molts infectats d’aleshores era tant o més important que qualsevol medicament o l’absència de patiment, perquè ja sabem que sovint consolar produeix un efecte favorable sobre les malalties i especialmenten aquells que les pateixen.
     Poc a poc, massa poc a poc per com incidia el VIH aquells anys, l’equip humà dirigit pel Dr. Clotet va anar creixent, així com les condicions i l’espai del centre d’atenció, arribant avui dia a tenir un equip que l’any passat va atendre uns tres mil pacients i va fer unes disset mil visites, en el seu espai d’assistència multidisciplinar.
     I es va acomplir també un repte, tenir un centre de referència mundial dedicat exclusivament a la investigació del VIH amb la creació de l’Irsi-Caixa.
     La Fundació Lluita contra la Sida, és una entitat privada sense ànim de lucre que té com a objectius l’assistència, la recerca i la docència en el camp del VIH i la sida. Fer-se soci de la fundació contribueix, durant tot l’any, no només un dia, a donar suport a la investigació per eradicar la malaltia i ajudar a aquelles persones que la pateixen. Des d’aquesta institució s’esforcen a diari per adaptar la recerca a les necessitats dels pacients, a qui procuren oferir una assistència integral i de màxima qualitat.
     Des d’aquí el meu reconeixement a tot l’equip professional que des de l’Hospital de Dia de Can Ruti treballa, dia rere dia, per a millorar la qualitat de vida dels seus pacients. 

Publicat a El 9Nou l'1 de desembre de 2014.