«La memòria de la Vall Fosca» és la segona novel·la del Carles Mentuy. Ve presidida per "La venjança de la Vall Fosca" i recupera no sols l'idíl·lic enclavatge on transcorre gran part de l'acció, sinó també a personatges com en Gerard, la Núria i en Serratosa.
Mentuy ens parla dels clans mafiosos que hi ha a la Vall: El Mairà i els Xurrac; que com no podria ser d'altra manera estan enfrontats i sempre a la gresca. Tots dos volen acaparar tot el poder i les ànsies de venjança i revenja, és el pa de cada dia. Sense oblidar les enveges que hi ha entre membres d'un mateix clan per assolir el mandat d'aquest.
Els tentacles d'uns i altres són força llarg i ben armats, de manera que arribaran a indrets tan dispars com Bali o Barcelonaon intentaran actuar amb la mateixa impunitat que ho fan a la Vall.
Reconec que en més d'una ocasió em feia l'efecte d'estar llegint una trama que transcorria a Palerm o Nàpols. Clar que la màfia napolitana també tindrà la seva parcel·la en aquests tripijocs que hi ha a la Vall.
Mentuy ens porta una obra molt coral on els capítols vénen precedits pel nom de qui els protagonistes, de manera que anirem saltant d'un personatge a l'altre. I com petits quadradets preparats per teixir un cobrellit de patxword, els capítols aniran unint-per entrellaçar una trama que sap mantenir la tensió argumental fins al final, sense estar exacta de petits tocs d'humor, negre, sempre negre.
L'autor manté un tempo narratiu ràpid en tot moment, fins al punt que es torna trepidant, per ja no tornar a baixar el ritme, en el moment que ens descriu una persecució pels carrers de Barcelona arran d'un motí a la presó model en ple funcionament.
Un llenguatge col·loquial amb girs propis de la Vall Fosca. Descripcions molt visuals tant dels llocs com dels fets. Una atmosfera bastant tètrica en els episodis nocturns a la Vall, molt ben treballada, que fa que el lector es trobi al bell mig d'aquells paratges foscos que poden arribar a fer por.
Sí al llarg de la novel·la hi ha quelcom que em va frapar és un dels girs finals de la trama. Que després, el mateix Carles em confesses que ja ho tenia pensat així i que dels dos finals possibles que barallava a tots dos aparegués aquest gir, encara em va fer al·lucinar més. Llegiu-la i sabreu de què us parlo, val molt la pena.
