«Començo a sospitar que el canvi no és el canvi, són molts canvis petits que en fan un de gros, un de gros que no veig.»
Reconec que a la meva llarga llista de “pendents” hi havia un parell de títols de la Tina Vallès, però que encara no havia llegit res d’ella. Va ser quan dues amigues van posar-se a parlar d’aquesta petita joia, en una xarxa social, quan vaig decidir buscar-lo a l’ebiblio. El vaig començar a llegir de seguida i ja no vaig poder parar fins a acabar-lo.
«La memòria de l'arbre» és la història més dolça, tendra i trista que he llegit darrerament. Un d'aquells llibres que et sedueix per la senzillesa de la seva narració i per la profunditat del que et conta; que et remou records, vulguis que no; que et transporta a la infantesa i t'apropa a la vellesa, fent que viatgis, amb el cor encongit, pels anys d'entremig, pels de la maduresa de l'adult. Un viatge al llarg de la vida, i sobretot de la memòria, o de les memòries, perquè segons ens diuen els protagonistes, i jo hi estic completament d'acord, en temin dues: la memòria dels records i la del cor. Dues memòries que es complementen.
La Tina Vallès té el gran encert d’escriure el llibre en primera persona, en la veu d’un petit narrador de deu anys: en Jan. És ell qui amb la seva mirada innocent ens portarà de la mà pel llarg viatge de la vida i dels records.
En Jan i l’avi Joan, un binomi difícil de separar. La candidesa de qui té tota la vida pel davant en contraposició de qui veu com la vida vol prendre-li el seu bé més preuat: la memòria. Tots dos comparteixen un món ple de passejades, arbres i lletres amb més significat del que sembla. Un univers propi que el Jan vol preservar i no deixar entrar a ningú, és seu, d’ell i de l’avi, aquest avi que té una “o” que ell no té i que no vol que l’avi li doni mai ja que la conquesta d’aquesta “o” vol dir una renuncia massa dolorosa.
Ells dos s’entenen amb preguntes sense resposta i respostes sense preguntes. Contestes que moltes vegades en Jan no vol, però que les rep. I són aquestes converses, plenes de complicitat, les que ens van dibuixant el camí per on transita la seva relació i que tindrà, com no podria ser d’altra manera, un arbre com a fil conductor: el desmai de l’avi a Vilaverd.
Tina Vallès ha estructurat «La memòria de l'arbre» amb onze parts, d'onze capítols cadascuna d'elles. Capítols minimalistes, n'hi ha que no arriben a la plana, que ens expliquen l'essencial sense palla, sense elements decoratius, les paraules justes —poques i ben triades— per expressar el que vol dir, i colpir-nos plana a plana.
L'autora crea uns personatges propers i familiars, —a qui tots podem posar cara ja que no deixa de ser gent a qui segur que coneixem— i els fa viure una situació que malauradament comença a ser força habitual en moltes famílies. I és amb senzillesa, i sense caure en el sentimentalisme ni en el dramatisme, que ens parla de com la malaltia de l'avi, no es diu n cap moment el nom però no costa gens discernir quina és, impacta en el nucli familiar i els canvis que s'han de produir.
«La memòria de l'arbre» és una petita, per extensió, ja que no arriba a les dues-centes pàgines, gran meravella que no us podeu perdre.
«Hi ha dies que demanen comptes d’avions, de volar, i de no tocar de peus a terra.»
