Ens agradaven els dies de pluja i cantàvem Don’t go breaking my heart de la Kiki i l’Elton al seu 133 de ralentí inestable al qual li havia de canviar la bateria de tant en tant sota la perruqueria que regentava la seva mare al carrer París davant els magatzems Sears, mentre ella conduïa per la quadrícula cartesiana de Sardà per oblidar cada diumenge els desamors de la setmana, mentre jo no estudiava derivades ni geometria perquè la meva ment era molt, molt lluny, a redós de serra Cavallera, a les envistes del Taga, als malucs d’una tal Anna.
Els matins de pluja a Barcelona són rars, bé, eren rars quan llavors me’ls va fer conèixer la meva cosina Isabel perquè es va proposar que recorreguéssim tota la Barcelona de mitjans i finals dels setanta i que memoritzés tots els carrers i cada cruïlla a banda i banda de diagonal. Havia fet ella una simbiosi amb un SEAT 133 que conduïa amb traça i velocitat pels carrers d’aquella Barcelona que encara no sabia res de l’olimpisme, aquella on la Gauche Divine encara vivia al seu olimp particular. La nostra relació familiar era incondicional, era ella la cosina gran que sabia les coses que s’havia de saber de la vida i de Barcelona i jo el noi de poble que sabia fer girar rodó un motor de quatre cilindres, canviar una roda o una bateria sense problemes.
Amb ella vaig conèixer els seus amics, els de la Locomotora Negra inclosos, un altre que corregia exàmens amb música barroca de fons i tota aquella Barcelona hippy i estranyament familiar amb aquell 133 vermell, però de tots els dies que hi vàrem passar junts en recordo un en especial, un dia que plovia (com molts al Ripollès) en què ella conduïa amb la música del cassette a tota hòstia, distorsionant la cançó (no hi havia altra manera de sentir llavors la música) de The Carpenters, The end of the world. Sota la pluja d’hivern Barcelona era més trista encara que les nostres vides, que la cançó terriblement trista el dia gris de febrer en que anàvem per Barcelona buscant un mercadillo. La tarda la vàrem provar d’arreglar amb unes quantes Kaipirinhas de més, excel·lents, això sí, en un local que ella coneixia i amb la cançó al cap de ritme lentíssim, tristíssim i adequat per a la pluja tan irreal a Barcelona com la Karen al meu Pirineu natal.
No sé si la meva cosina Isabel va posar aquesta cançó per algun altre desengany amorós o si era simple i pura afecció a l’excel·lent veu de la Karen, però la veritat és que no em va importar gens ni mica, potser perquè al final ens vàrem cruspir a l’hora de sopar un Torpedone a la Mamma que encara recorda el cambrer perquè en vaig demanar un altre de postres. Vàrem acabar la nit amb més Kaipirinhas en algun altre local estrany a la plaça Tetuan on als vàters hi havia missatges obscens de mariques calents i putes fascinants. Aquell borinot de llavors li tirava els trastos a la meva cosina, sota la meva mirada alpina. Ja notava que jo li feia nosa perquè em malmirava mentre li deia que era a Grècia quan va morir l’arquebisbe Makarios i que en grec modern pop es deia octopodia. No la va convèncer del tot perquè vàrem acabar la nit amb la Karen però sense ell.
No recordo el meu darrer dia a Barcelona com a estudiant, però segurament devia ploure i llavors la vida em va dur lluny, de tornada cap a les meves valls de muntanyes estranyes que anys més tard els meus fills em blasmarien amb una dibuix digital que em va fer veure com era de petit el meu món malgrat que jo el veia immens.
Casaments, bateigs, enterraments i trobades familiars dels molts cosins que érem ens feien creure que la vida en nosaltres no es gastaria mai i que tot seria d’aquella manera, per sempre més, riures, festes i feina, com un longplay infinit dels Beatles on no hi paraven de tocar In my life o Michelle.
Anys després, es va liar la cosa a Catalunya i amb la meva cosina vàrem discrepar tant que ens vàrem dir de tot pel Facebook, que era per on es deien les coses llavors, quan uns cagats ens van fer creure que la independència de Catalunya era possible, però no va ser veritat.
Ens vam trobar a més enterraments i casaments i en el darrer, vàrem cantar Carpenters i C’est la vie i ens va unir de nou aquella tristesa dels diumenges plovent a la Barcelona dels setanta amb Kaipirinhas i mercadillos hippies amb el seu 133 de ralentí irregular que només jo sabia fer girar rodó.
No sé perquè collons a voltes la gent ens allunyem els uns dels altres, ni perquè ens deixem de parlar ni perquè ens deixem endur per una fredor immensa, estúpida, inexplicable. I llavors, un dia, un s’adona que ja n’hi ha prou de mesquinesa i que cal passar pàgina per refer ponts i recuperar aquells moments que mai no s’haurien hagut d’oblidar.
No m’agradaven The Carpenters i malgrat el pas dels anys encara ara no en tolero massa cançons seves, la veritat, però The end of the world encara segueix essent la meva caçó preferida per conduir sota la pluja trista, tant de Barcelona com de les nostres vides en perill igual que fèiem amb la meva cosina Isabel fa una pila d’anys.
Rock me mama.
