Les dificultats i esperes que ha patit el vaixell Aquarius que havia recollit més de 600 immigrants en situació de naufragi a la Mediterrània, resulten molt eloqüents sobre el món en el que estem instal·lats. Ni en una situació límit alguns països estaven disposats a acollir el vaixell i la gent que portava, en nom del principi genèric de “frenar” l’arribada d’africans. S’ha de ser molt cínic i miserable per argüir el principi d’acabar amb els contingents d’irregulars, quan del que s’està parlant és de la pura supervivència de centenars de persones. Itàlia ha demostrat estar en mans de l’extrema dreta i no sembla pas millor el nivell moral dels governants maltesos que també es negaren a atendre el vaixell tot i les circumstancies tan dramàtiques. Encara que hi hagi qui titlli l’acolliment espanyol d’aquest contingent desesperat com un mer gest de cara la galeria, realitzat per un Govern que així fa notar les noves maneres imperants, benvingut sigui, com també ha resultat precís fer notar que aquestes qüestions referents al drama humà que s’està produint a la Mediterrània és una qüestió que hauria d’afrontar la Unió Europea de manera sindicada y coordinada. Ni aquesta institució ni els països que en formen part es poden posar de perfil davant d’un tema d’abast global que, certament, depassa i molt les possibilitats d’acció humanitària i d’atenció per part d’un sol país. Probablement en la recepció de l’Aquarius hi ha sobrat expectació mediàtica i un xic massa de folklore i d’exhibició “buenisme”, però la lògica comunicativa actual és aquesta. Allà on es planta el focus, s’impedeix que es vegi res més al voltant. Mentre es produïa la recepció, centenars de pasteres patien per la seva sort a la zona de Gibraltar, i molts dels que hi viatjaven s’estaven ofegant a les aigües del “món lliure”.
No ens enganyem, no estem davant d’un tema que es pugui titllar d’emigració massiva, sinó de fugida de la pobresa. Durant segles els pobres y miserables del planeta havien d’acceptar resignadament la seva dissort, ja que ni tan sols coneixien l’existència d’un altra món a centenars o milers de quilòmetres. Però això ja no és així. Per algunes coses el món s’ha tornat pla, i tothom sap o imagina que hi ha llocs on es viu millor, en els que de fet es pot tenir alguna cosa que s’assembli a un projecte de vida digne. Europa està atrapada en la lògica d’una extrema desigualtat mundial que la fa ser el primer port d’arribada de la desesperació. S’ha volgut evitar finançant governs corruptes en l’origen d’aquesta gent que es desplaça, o al mig del camí, per tal que parin el flux, i que sobretot no ens expliquin la manera menyspreable de com ho fan i com ells mateixos permeten i modulen l’acció de les màfies del trànsit, per tal de negociar noves aportacions econòmiques. L’impuls de fugida es tan gran; malgrat el risc que es corre l’atracció és tan immensa, que no hi ha ni filats ni esculls marítims que ho puguin frenar. A África hi ha 1.300 milions de persones, la gran majoria dels quals viuen entre la pobresa y la misèria extrema. Un continent al que ni tan sols els proporcionem les engrunes de l’intercanvi desigual que hi ha a escala mundial o de la redistribució internacional de la producció que ha portat la indústria cap a Àsia. Al continent africà, la acció depredadora de l’economia mundial només hi saqueja els recursos, tot humiliant i abandonant la seva a la indigència absoluta. Els moviments de població continuaran i aniran en augment. El problema no es geogràfic o que Europa tingui massa quilòmetres de costa per vigilar i impermeabilitzar. És una qüestió mundial que té a veure amb una lògica econòmica i molt poc humana que crea realitats de tal nivell de desigualtat, que esdevé insuportable i indueix a l’acció als perdedors. Si algú creu que es possible informació global i iniquitat extrema, està arreglat.
