Rafel Vallbona ens porta una novel·la basa en fets i personatges reals de la Barcelona de la dècada dels seixanta ficcionant els fets coneguts com 'el crim dels existencialistes'. Una maniobra de la policia del règim per implicar a la sala Jamboree i a la seva cantant, Glòria Stewart, per tal de poder acabar amb aquell niu d'intel·lectuals, comunistes i gent de mal viure, sempre segons l'òptica del règim.
En l'actualitat, any 2016 en
Gerard, un jove estudiant universitari, està entestat a esbrinar que li va succeir al seu avi, un crític musical d'aquella època. Amb aquest pretext — recuperar la memòria familiar i saber qui som i d'on venim— l'autor enllaça els esdeveniments del passat amb el present.
Tenim dos arcs temporals i el relat de tres històries: la del noi a la recerca del seu passat, la seva memòria; la denúncia de la Barcelona de l'època i dels abusos policials que es cometien sense cap aturador; i el retrat de l'ambient musical al voltant del
Jamboree, els músics que allà actuaven i el públic divers que freqüentava la sala.
Barcelona, com tota gran ciutat, anat canviant ( per bé o per mal) al llarg dels anys, però sempre han conviscut més d'una
Barcelona dins la mateixa ciutat.
Vallbona aprofita la ben entesa per parlar-nos d'una Barcelona i una joventut que es desmarcava de la grisor imperant a l'època i a la ciutat. D'una Barcelona clandestina que vivia a l'ombra de la repressió franquista, la ciutat incòmoda per a uns i plaent pels altres…
Llegir
'La musa de la plaça Reial' és entrar de ple al món musical del jazz, fer un recorregut per la seva història al mateix temps que ho fem per la de la Ciutat Condal. És conèixer la figura de la
Glòria Stewart, la història d'una sala mítica com el
Jamboree, saber de la premsa i els crítics musicals de l'època. És conèixer la Barcelona que s'emmirallava i volia ser com les grans ciutats europees: cosmopolita, liberal i culte.
