La impactant erupció del volcà d’aquesta illa canària ens ha captivat durant les darreres setmanes. La demostració de força i la capacitat destructiva de la naturalesa fora de control ha coexistint amb la generació d’imatges d’una gran bellesa estètica. Ens hem sentit desbordats per alguna cosa superior a nosaltres i a totes les capacitats de previsió que puguem tenir, però alhora espantats de com amb poques hores moltes vides poden quedar absolutament a la intempèrie. Fenòmens com aquests ens despullen de les nostres seguretats impostades i evidencien l’extrema fragilitat humana. Grandesa i misèria essent presents i fusionant-se en unes mateixes imatges. La superació i la impotència com a sentiments dominants. Hi deu haver poques coses pitjors com l’haver de contemplar expectant com es destrueix tot allò que has construït i que havia format part del teu paisatge vital. L’explosió sobtada del volcà Cumbre Vieja i el relat canviant sobre el seu comportament i la seva evolució amb el pas dels dies ha posat de manifest les poques coses que en sabíem i les limitacions del coneixement científic en alguns àmbits així com l’escassa expertesa dels que ens havien d’informar. Res ha passat com se’ns anava dient que passaria i les explicacions dels més doctes al respecte no han passat de consideracions d’observadors de barra de bar. La vulcanologia, s’ha demostrat una ciència molt inexacte. Malgrat els estudis fets durant anys i la teòrica monitorització del volcà de temps, no s’havia previst res ni es tenia ni la més remota idea del impacte i durada que tindria el seu despertar. Oscil·lava entre dies o bé mesos i la lava que havia de arribar al mar el primer dia -a les vuit del vespre asseguraven-, ha tarda deu dies en fer-ho. Potser es bo que la naturalesa continuï essent imprevisible i encara ens pugui sorprendre, però no estaria de més que fóssim més prudents i modestos quan ens referim a ella.
Una altra evidència d’aquesta erupció ha estat la imparable temptació a turistificar-ho tot en el nostre món, convertint fins i tot la desgràcia en un producte per comercialitzar. No es pot negar que les imatges, sobre tot les nocturnes, d’un volcà en erupció resulten atractives, però d’aquí a dir que el mal que fan els rius de lava desbordats es compensaran amb el turisme que s’atraurà resulta una barbaritat. Cap ingrés generat per visitants atrets per la morbositat compensarà les formes de vida destruïdes, les històries personals que queden soterrades sotes les riuades de minerals incandescents. La bellesa resultant, estarà buida de vida i resulta un futur molt poc atractiu pels agricultors que ja mai més podran conrear plataners, haver-se de convertir en guies turístics de desnortats visitants. La pulsió de cercar impactes sempre nous i de voler ser presents i fer-nos selfies allà on han passat “coses” ha acabat per que ens comportem de manera força repel·lent. El “turisme de desgràcies” té cada vegada més predicament i adeptes. Hi ha rutes turístiques pel Detroit de les fàbriques abandonades i en runes dels gegants de l’automoció, viatges expressos a les platges arrasades de l’oceà Índic pel tsunami del 2004 o bé, visitants de París assisteixen a concerts a la sala Bataclan només per reviure el brutal atemptat terrorista de fa uns pocs anys. De fet, aquesta morbositat actual i el convertir activitats poc agradables amb un objectiu turístic no és del tot nova. Marco d’Eramo ha escrit com les rutes turístiques amb més predicament en el París del segle XIX eren les que s’organitzaven per la zona dels escorxadors on la pudor resultava insuportable fins a marejar o bé per les clavegueres de la ciutat on, tot navegant-hi, els visitants es distreien amb la cacera de bons exemplars d’immenses rates. Això era de bon matí. Ho feien compatible en anar a la tarda a passejar i comprar pels Camps Elisis, com també al vespre assistir a l’Òpera o bé distreure’s frívolament al Moulin Rouge. Ben mirat, som molt estranys.
