Si hi ha alguna cosa que corromp i dilueix la nostra societat és un creixement sense aturador de la desigualtat econòmica i social. El darrer any, 26 persones híper riques del món disposaven de tanta riquesa com els 3.800 milions d’individus més pobres. Més enllà d’una xifra tant cridanera, hi ha una disparitat de condicions, possibilitats i expectatives creixents no només entre el primer i el tercer món, sinó també a l’interior dels països en que les dades agregades els situen dins del món del benestar. Els països occidentals –també Catalunya- han generat dins seu un cada vegada més nombrós Quart Món i la gent en zona d’exclusió o en perill de caure-hi és cada vegada més gran. La precarietat creixent té a veure amb les possibilitats de consum i de sosteniment dels individus, però té a veure amb la dignitat, especialment quan els nivells de renda són cada vegada més extrems. La impúdica desigualtat en la qual un 10% de la població posseeix el 85% de la riquesa mundial, i la meitat més pobra ha de repartir-se un 1%, crea un inestabilitat econòmica, social i política, que posa en escac al sistema democràtic. Reduir les desigualtats no és només una qüestió de rendes, és també una qüestió de respecte.
Richard Wilkinson i Kate Picket van publicar un magnífic llibre en què, combinant la saviesa econòmica i el saber antropològic, van avaluar els costos de la desigualtat en forma d’infelicitat col·lectiva. Més enllà de l’estrictament monetari, la desigualtat té efectes demolidors sobre una part de la societat, en forma de salut, estrès i patologies diverses, així com el reforçament de la tendència a la no cooperació. Les societats desiguals, apart d’injustes, són insanes i costoses. No és tant el benestar de les persones el que costa diners, sinó la seva infelicitat. Tenint en compte que la qualitat de les relacions socials es construeix sobre fonaments materials, l’escala de diferències de la renda té un efecte molt poderós en la nostra manera de relacionar-nos. Ja abans de la crisi econòmica de 2008, es produïen en el món occidental conductes antisocials que induïen a alguns analistes a parlar d’una “societat trencada”. Pot semblar anecdòtic, però no ho és: per primera vegada en la història, els pobres estan en línies generals més grassos que els rics. La desigualtat es fica sota la pell, i és una evidència que com més desiguals, més problemes de salut, de violència, augmenta l’ansietat, progressen les patologies psicològiques per falta d’autoestima i inseguretat, se sent amenaçada la identitat social dels individus febles, apareix la vergonya, l’orgull ferit i la por a perdre l’estatus. La desigualtat augmenta els fenòmens d’ansietat de ser socialment valorats de manera negativa.
Hi ha una correlació entre confiança i col·laboració, i la primera desapareix amb la desigualtat. Qui confia, tendeix a ser més procliu a cultures comunes i compartides. Si desapareix la confiança, disminueix no només el benestar de la societat civil, sinó la pròpia noció de pertinença a una societat. Pels autors citats, hi ha uns determinants psicosocials de la salut a més dels condicionants merament materials. La seva formulació de a “més diferència de renda, menys cintura”, expressa que el progrés de l’obesitat i del sobrepès en el món desenvolupat, especialment als Estats Units, té molt a veure amb “l’efecte consol” del menjar, que actua especialment sobre aquells que pel seu baix nivell de renda se senten socialment exclosos, o bé en els seus límits. La desigualtat també es correlacionaria amb el rendiment i les oportunitats educatives, amb el recurs a la violència com a forma d’expressar l’orgull ferit. En definitiva, la desigualtat genera societats disfuncionals amb costos elevats i molta més infelicitat. La desigualtat estimula l’impuls cap al consum, amb la qual cosa es genera una insatisfacció col·lectiva que té un cost elevat.
Les societats democràtiques requereixen d’unes condicions mínimes d’igualtat, o, dit d’una altra manera, d’uns nivells de desigualtat moralment acceptables. Les tendències econòmiques i socials actuals han sobrepassat totes les línies vermelles per mantenir la cohesió política i ciutadana, el consens necessari, dins d’uns marges que no la facin esclatar. Quan les desigualtats són agudes, és improbable que els ciutadans se sentin compromesos amb les institucions. Si els governs no reparen patologies tan evidents, poden exigir el respecte i el comportament cívic als ciutadans que les pateixen?
