La Nit de Reis, un incendi en un bloc de pisos a Badalona va causar la mort de tres persones i en va ferir una trentena. Un incendi fortuït originat sembla per la presa irregular d’electricitat feta a la zona de comptadors de l’edifici. Parlem de Sant Roc, barri de pobresa i exclusió, de pisos pastera per a una immigració que ha arribat fugint de les carències en els seus llocs d’origen i que acaba essent víctima dels guetos de misèria als que els condemnem si pretenen ser dignes per recollir algunes engrunes del nostre món. Una tragèdia que dura poc en el nostre punt de mira i atenció, doncs és gent sense nom i sense arrels en una població i en una barriada que podria ser qualsevol altra de l’extraradi barceloní. Mentre els Reis repartien regals en excés a les criatures saturades de tot als barris i habitatges on viuen la gent benestant, en un racó qualsevol on habita la desesperança es consumien les vides i les poques expectatives d’una gent que fins i tot se li posa a la contra l’atzar. No és l’únic cas d’incendi domèstic degut al trampeig de l’electricitat, especialment quan el fred fustiga. Els Bombers parles de que el 70% dels incendis en habitatges tenen a veure amb problemes derivats de la pobresa energètica. Un terme aquest que no significa que hi ha gent que pateix només una pobresa específica, sinó l’evidència de que suma totes les dimensions de la falta de tot i de l’exclusió social. El concepte de “drets humans” perd tota mena de sentit quan acceptem que al nostre voltant hi hagi gent faltada d’allò que és bàsic. Fins i tot els hi neguem la possibilitat de la dignitat.
Però com que la nostra misèria moral no té límit acabem, a més, culpant-los a ells de la seva dissort. I per si no és suficient, encara els acusem de posar en perill les nostres “seguretats”. Justament a Badalona ja hi ha precedents de poc honorables de discursos xenòfobs que han donat un bon rendiment electoral en el passat. García Albiol que va ser-ne alcalde gràcies a que va prometre “netejar Badalona”, aquest incendi de Sant Roc li permet tornar activar les pulsions més barroeres d’un cert electorat. Té el discurs de campanya, a pocs mesos de les eleccions municipals, ja fet i encarat. La condició humana resulta preocupant. Aquells que només pateixen una “pobresa relativa”, no hi ha res que els agradi més que poder recriminar i criminalitzar als que són pobres absoluts. Una pulsió animal que ens fa buscar sempre col·lectius més desgraciats que nosaltres, no per ajudar-los, sinó per desmarcar-nos y aixecar-los a la categoria de culpables, encara que no se sàpiga explicar ben bé de què. Lògicament que la gestió de grans fluxos d’immigració no és senzill, però això no té a veure amb la pràctica del sadisme cap a persones. Ara Dinamarca ha preparat una illa, en extrem austera, per confinar-los. En quin món vivim?
Hi ha qui, ingènuament, es pregunta com és que amb el què els espera continuen venint cap aquí. Fugen de la misèria extrema, de la falta de tot futur, buscant unes oportunitats més imaginàries que reals. Tenen poc a perdre. Venen a parar a una altra tipus de pobresa, que és la pobresa moral. Un món on conviuen de manera extrema l’excés amb la falta de tot, el malbaratament impúdic amb la indigència. És la lògica d’una desigualtat extrema la qual no només els ha condemnat a fugir del seu territori, sinó que els humilia quan arriben i pretenen només construir-se una vida que pugui ser digne d’aquest nom. Una bona part d’aquests nouvinguts, només aconseguiran malviure o morir en l’intent.
