Odio parlar d’aquest tema, perquè massa sovint resulta terreny abonat pel populisme antidemocràtic l’associar tota activitat política a la pretensió d’enriquiment. I és obvi que no és així. La dedicació a la política ha de ser remunerada quan requereix dedicar-hi una certa quantitat de temps que va en detriment de la pròpia feina, en cas contrari voldria dir que a aquesta activitat que fins i tot pot ser honorable, només si podrien dedicar els rendistes. Lògicament, no ha de ser així. Ara bé, la quantitat de gent que la política alliberi d’altres funcions hauria de ser una mica proporcionada. En algunes institucions clarament no ho és. Com tampoc ho són els salaris que cobren. Els centenars d’assessors de la Generalitat són injustificables, com ho són el centenar d’alliberats de la Diputació de Barcelona o bé que ajuntaments que no arriben a 50.000 habitants, posin a dedicació i sou una dotzena de regidors. Als ajuntaments especialment, hi ha una tendència creixent a que els regidors electes considerin que, més que un càrrec de representació creuen haver-se fet amb un lloc de treball. No hauria de ser així, els ajuntaments ja tenen els seus tècnics i empleats. Fer política, és una altra cosa.
La recent constitució d’ajuntaments i altres institucions ha resultat força escandalosa en el tràfec de càrrecs i salaris. Alcaldes i regidors que han augmentat el 30 o el 40% el salari respecte a la legislatura anterior no han resultat anècdota de poblet remot. És força evident que els administrats no han vist revaloritzar en quatre anys el seu sou o la seva pensió en aquesta proporció. El missatge “utilitarista” de la política que es llença a la població resulta demolidor. I tot i que alguns partits poden ser més donats que altres a tenir màniga ample en aquest tema, la qüestió resulta força generalitzada. Gairebé a tot arreu la qüestió s’ha aprovat per unanimitat, sense oposició. La clau resulta augmentar, també de manera generosa, les percepcions d’aquells que no són a govern. La fe dels partits polítics rau en passar vergonya uns dies i confiar en el caràcter efímer de la memòria dels votants. I és que el tema dels “salaris polítics” resulta un tema crucial tant en el terreny econòmic com en el simbòlic. En general tendeixen a ser desproporcionats a l’alça. Qualsevol càrrec-coartada acostuma a estar per damunt dels 60.000 euros anuals i una gran quantitat s’acosten als 100.000 euros o fins i tot els superen. A la vida civil, ingressar aquests diners treballant, és gairebé una utopia per més que hom es llevi “ben d’hora ben d’hora”.
Tota la rècula de prebendes i salaris que sorgeixen de l’erari públic tendeixen a créixer de manera exponencial. Això és un axioma. M’agradaria que algun diari o algun periodista d’aquests que s’anomenen “independents” es dediqués a comptabilitzar la quantitat de gent que, cada partit, té col·locada. I no em refereixo només en càrrecs de representació, que aquests són els que estan més a la llum, sinó a la immensitat de canongies que es creen a l’entorn de les administracions i dels seus tentacles en empreses público-privades. Seria escandalós i faria força malbé l’aparent oasi polític que hi ha en aquesta qüestió, ja que ningú s’hi vol fer mal. El que resulta curiós és el llenguatge. A molts d’aquests personatges a sou que no responen a ningú més que al partit se’ls anomena “alliberats”. Justament la seva funció i dependència salarial els fa tot, menys lliures. A banda de la iniquitat d’aquest sistema de col·locació, la perversió és que ni la mitjana dels que hi van a parar és la dels més formats i capaços, com també que abans que perdre un salari que duplica o triplica el que guanyarien en el món laboral convencional, faran tots els papers de l’auca i es resistiran fins a la mort haver de tornar a buscar com es guanyen la vida. Gent recol·locada ara aquí ara allà durant tota la seva vida laboral i fent la funció, diuen, de “quadres polítics”. Quan se’ls pregunta per la seva capacitat de perviure en aquest món, apel·len al seu accentuat esperit de servei.
