Tota societat i tot individu sent i se li manifesten múltiples formes de por. Resulta inherent a la condició humana. De fet, el benestar és el resultat del control dels temors i les incerteses a un grau que les faci acceptables. Però potser mai com ara la por afligeix i condiciona els grups socials intermedis. D’entrada, per una qüestió de lògica. Pateixen por aquells que tenen alguna cosa a perdre. Les classes mitjanes creixen i es consoliden al món occidental especialment durant les tres dècades glorioses de l’Estat de benestar. A Espanya es va produir més tard. Si el conflicte de classes havia estat molt aspre els primers quaranta anys del segle XX, molt polaritzat a similitud del segle anterior i on les sortides totalitàries resultaven una aposta burgesa davant d’una classe obrera revolucionària. Hi havia al davant el model soviètic de superació del capitalisme, després d’una guerra que havia deixat més de cinquanta milions de morts i havia donat lloc a una distopia com l’Holocaust. S’imposava un cert tripijoc entre capital i treball. La por inherent de la incertesa del demà quedava mitigada per les seguretats que l’Estat s’encarregava de proporcionar. De passada, es desarmava la classe obrera clàssica i el seu sentit de pertinença com a grup, reforçant l’ascensor social i un nou sentit d’inclusió a un grup heterogeni en progrés. El centre de la societat passaven a dominar-lo els sectors intermedis d’empleats, professionals i autònoms, els quals en una feliç definició dels sociòlegs alemanys Ulrike Berger i Claus Offe (1992), van qualificar com una “no-classe” insubstancial. Les generacions occidentals de després del 1945 no coneixeran el totalitarisme ni la guerra. S’acostumaran a la seguretat, el benestar, els drets i l’ascensor social. L’horitzó resulta expansiu i el futur un escenari on actuar i triomfar. Però la possibilitat de perdre allò que es té, a partir del canvi de segle i sobretot amb els efectes de la crisi del 2008, genera els seus temors.
Una classe mitjana que s’ha anat definint cada cop més un sentit aspiracional que no pas per nivells de renda o funcions en el procés productiu que es puguin considerar homogènies. Una diversitat d’ocupacions, ingressos i cultures cadascuna de les quals compta amb els seus objectius i que ha de gestionar un bon catàleg de frustracions i pors. Estem parlant de tècnics amb diverses cotes de qualificació, de funcionaris de diversos estrats de comandament i responsabilitat, als treballadors d’un cert nivell de les finances i de les empreses tecnològiques, la pretensió dels quals és viure com el trenta per cent més ric de la societat. Definir-se de classe mitjana, bàsicament és un intent de deixar anar llast social i cultural. Treballadors de la sanitat i l’ensenyament, professionals liberals i també treballadors autònoms actius en el sentit que tenia aquest terme abans de la uberització del treball, la gig economy i les cooperatives de treballadors subcontractades per les grans empreses. Un grup social que va fer sentir cada vegada més la seva veu com a electors que es consideraven estabilitzadors per la seva tendència a la moderació que es creu inherent a tenir una mica de patrimoni i als quals s’anava orientant la publicitat de béns de consum de llarga durada. La classe majoritària de la societat, que determina tendències i que se sent el subjecte de referències dels governants, ja que conforma el gruix de “l’opinió pública”.
Resulta paradoxal que un grup social que continua essent privilegiat respecte a bona part d’una societat on avança el terreny de la precarietat i l’exclusió, se sent alhora tan fràgil i vulnerable, la qual cosa el porta a la presa de postures redemptores i histèriques en política. S’ha acabat formar part de la centralitat política, de bascular entre ofertes moderades per facilitar l’alternança. Radicalitat, cridòria i refugi identitari. Els diferents populismes estan preparats per acollir-los i proporcionar-los un horitzó d’emancipació. Les classes mitjanes esdevenen revolucionàries a través de propostes extremadament reaccionàries. El que fa el demagog justament és utilitzar i intensificar la por de la gent i establir un boc expiatori que culpabilitzar i que serveixi per exorcitzar els nostres dimonis. Per al populista, la por és elevada a categoria que permeti destriar el verídic del que és fal·laç. Es tracta de definir dos camps antagònics alineant el grup social temorós i vulnerable davant d’un altre grup social associat al domini, la corrupció o l’engany. Es tracta de fixar un oponent, una “casta” a la qual poder demonitzar. Com explica Heiz Bude (2017), “la por torna als homes dependents de seductors, de mentors i de jugadors. Qui és mogut per la por evita el que és desagradable, renega del que és real i es perd el possible”. A Catalunya, alguna cosa en sabem de tot això.
