Les formes i el procés que se segueix per l’elaboració i aprovació d’una ineludible reforma laboral a Espanya no és el més recomanable. La pugna entre els diversos actors del govern al respecte està dificultant el seu èxit i enterbolint la seva transcendència. La forma s’imposa al fons. La imatge que es dona és de controvèrsia i conflicte, però ningú ha aconseguit explicar les divergències reals, si és que hi són. Més que res el que hi ha és un conflicte entre relats confrontats. Tothom vol el protagonisme en un tema d’especial sensibilitat entre els votants d’esquerres, un espai que cap a final ja de legislatura rivalitzen el PSOE i Podemos. El perill de tanta passió per capitalitzar aquesta reforma de la legislació laboral és que s’acabi trencant la joguina i el relat que en quedi sigui de desgovern, a benefici del Partit Popular i el conjunt de les dretes. La escenificació de divisió governamental dóna ales a l’oposició i resulta una mala manera d’encarar la negociació i acord amb els agents socials. De fet, del que es tracta és de fer una contrareforma a les lleis laborals del Partit Popular que van significar més que una liberalització del mercat laboral un autèntic agenollament del treball enfront del capital, una flexibilitat que ha comportat el triomf de la precarietat i dels llocs de treball temporals i de baixa qualitat.
Així doncs, en un país que continua liderant l’atur a Europa, resulta més necessari que mai promoure legislacions que impulsin l’economia, proporcionin ocupació estable i de qualitat i facilitin l’establiment de rendes salarials suficients i inclusives. Tenim encara un atur del 14% i amb tendència a esdevenir crònic i una dramàtica desocupació juvenil del 33%. Un atur de llarga durada com ho indica que més de 1 milió de persones ja hi porten més de 2 anys en aquesta situació, o bé que existeixen més de 600.000 famílies en les que no hi ha cap ocupat ni cap mena de prestació o ingrés. De la gent que té feina, molts en tenen només a temps parcial i amb nivells de salaris que els obliguen a passar pel Banc d’Aliments després de la jornada laboral. Sí, hi ha ocupacions que coexisteixen amb les cues de la fam. Gràcies a la primacia del concepte de flexibilitat en la legislació laboral vigent, el 90% dels contractes que se signen són temporals i justament aquesta temporalitat que no dóna ni estabilitat ni seguretat per desenvolupar un projecte de vida a mig i llarg termini ja és globalment a Espanya d’un 30% dels contractes quan, per exemple, a Alemanya és només d’un 8%. L’establiment de terres salarials amb salaris mínims dignes resulta ineludible tant per una inclusió social que és de justícia com per garantir nivells de consum que estimulin la demanda agregada i el conjunt de l’economia. Les dades són clares. Si fa deu anys els salaris representaven el 66% del PIB espanyol, avui ja només són el 59%. Justament, per restaurar el pes dels salaris cal reequilibrar els sistemes de negociació col·lectiva, y contràriament a la legislació actual que prima els convenis d’empresa, cal donar prelatura als convenis sectorials, sistema que assegura que cap treballador, especialment els d’empreses subcontractades, quedi fora de cobertura i de les exigències laborals bàsiques.
Certament que una bona i justa legislació laboral no fa miracles. Si volem ocupació suficient i de qualitat calen polítiques econòmiques que incentivin activitats productives de major valor afegit i amb llocs de treball qualificats i d’elevada productivitat. Mantenir estratègies basades en activitats intensives de mà d’obra no qualificada i mal pagada per a produccions destinades a l’exportació o insistir en el predomini del turisme i les externalitats negatives que genera no ens portarà pas per un camí de progrés econòmic suficient i equilibrat ni proporcionarà benestar a la majoria de la població que hauria de ser el que s’imposés. Una adequada regulació, però, del mercat laboral resulta absolutament necessària. En nom d’acabar amb les rigideses i en pro de la flexibilització, es va instaurar a partir de les lleis laborals de Mariano Rajoy del 2012 el campi qui pugui i el triomf de l’empobriment i la precarietat. Avui s’ha de revertir. Resultaria imperdonable que l’esquerra en el poder no fos capaç de fer-ho perquè li ho impedissin disputes de protagonisme.
