Molts dels processos d’inestabilitat i conflicte que es produeixen al món coincideixen en un factor: el malestar d’unes classes mitjanes debilitades i amb perill de desaparició. I es que sobre les anomenades classes mitjanes s’ha sostingut el capitalisme el capitalisme durant més d’un segle i va ser sobre elles en que es va construir el consens, just després de la Segona Guerra Mundial, que va fer possible el desenvolupament de l’Estat de benestar i del model social europeu. Cert que el de “classe mitjana” ha estat sempre un concepte una mica vague, del qual depèn molt si s’adscriu a ella una determinada població a partir d’un cert nivell d’ingressos, o més aviat s’utilitza per definir una cultura en què conflueixen el nivell de benestar material, moderació política, una activitat laboral lligada a activitats professionals, comercials i empresarials i un cert grau de propietat. Tampoc és exactament el mateix grup si ho establim a partir de dades objectives, o bé ens remetem a l’adscripció voluntària. Abans de la crisi de 2008, la majoria de la població occidental es definia de manera absolutament majoritària com a classe mitjana, amb la postil·la de mitjana-mitjana, mitjana-baixa o mitjana alta. De sobte, l’adscripció a la “classe treballadora” havia desaparegut. En els discursos polítics, tothom apel·lava al vot d’unes classes mitjanes considerades la base material i mental de la societat. Més àmplia o més restringida, s’ha considerat durant molt temps a aquest grup com el paradigma i el sosteniment de l’estabilitat econòmica i política. Fonamental en l’aspecte econòmic per la seva accentuada propensió i possibilitat al consum que els permetia el disposar d’un cert nivell de renda. Clau en la política, per la seva tendència a optar i bascular en l’arc polític moderat entre el centredreta i el centreesquerra, essent en la pràctica qui proporcionava les majories en l’alternança típica europea entre socialdemocràcia i conservadorisme.
Tot i que el procés en què la classe mitjana es va convertir en un grup difús i molt propens al mal humor es va accelerar amb la crisi econòmica, la veritat és que l’inici de la seva pèrdua d’influència es va iniciar amb l’aposta mundialitzadora del capitalisme des de fa més de tres dècades i amb la “revolució dels rics” que en perdre la por a l’existència d’un contramodel que resultés atractiu per a àmplies capes de la societat, van decidir trencar tot consens social i apostar per l’individualisme més pur i dur i evolucionar cap a la societat polaritzada entre l’1% i el 99%. Encara que a mig termini pugui ser una ficció el mantenir els nivells de demanda amb la liquidació de la capacitat adquisitiva d’àmplies capes de la població occidental, alguns va creure que la disminució dels costos de producció i els baixos preus encara tenien una certa cursa per davant amb la nova demanda dels sectors emergents en els països en vies de desenvolupament.
La tendència al laminat progressiu de les classes mitjanes en tots i cadascun dels seus nivells sembla un procés imparable des d’aleshores, i la premonició que ja va fer el politòleg John Gray ja l’any 2000 de que era un grup social que “el capitalisme ja no es pensava permetre”, s’ha anat complint. La caiguda d’ingressos salarials i la pèrdua de seguretats en relació al manteniment de la feina són una evidència en els segments mitjans i alts del mercat laboral, pressionats també per l’efecte moderador de salaris que provoca la deslocalització i les crisis successives, siguin aquestes econòmiques o d’origen sanitari. Les rendes de capital i els beneficis per activitats empresarials de petita dimensió, tenen poc a veure amb el que havien estat. En el món empresarial actual, la mida importa, i la destrucció, agreujada amb les crisis, de petites i mitjanes empreses ha estat, és i serà impressionant. Continua essent el grup que pateix la major pressió tributària. Gran part de l’ingrés públic se sosté, encara, sobre el que queda d’elles. Els segments baixos cotitzen molt menys per efecte de la desocupació i la precarietat salarial. Les grans corporacions sigui per mitjà de l’elusió o del frau fiscal, ja fa temps que van decidir contribuir només de manera simbòlica o no fer-ho en absolut. Ha estat i és la classe mitjana la classe extractiva, no en el sentit d’extreure ella, sinó de ser de la que s’extreu. Sempre que hi ha hagut processos d’empobriment dels sectors intermedis, el seu malestar s’expressa en forma de conflicte i d’inestabilitat grans. Vaivens polítics cap als extrems que es manifesten ja fa uns anys de manera radical i amb un fort component nacionalista, xenòfob i intolerant. Les opcions populistes i totalitàries -històricament Europa té mals antecedents-, acostumen a sostenir-se sobre la frustració econòmica dels antics sectors socials intermedis.
