Manel Aljama ens porta una història diferenciada en dues parts, cada una d'ella pertany a un arc temporal. Així la primera part, la més llarga, ens situa a la Barcelona de 1975 abans de la mort del dictador.
Jose Luis Canales, inspector de La Social, arriba a Barcelona on és destinat a la comissaria del districte cinquè, en ple barri xino. Se li encarrega netejar els carrers de sindicalistes, catalanistes... i tot element subversiu que si trobi, però al temps també que ajudi a la comissaria de Castelldefels, desbordada, en l'aparició dels cadàvers d'unes prostitutes. Cada cer temps apareix el cos d'una de les noies que fan el carrer, i el cas passa sense pena ni gloria, ja que ningú mai les reclama. Canales vol investigar-ho, sense permís explícit dels seus superiors, ho farà com i quan pugui. L'ajudarà la Trini,una prostituta del carrer dels Robadors, amb la que Canales sovinteja.
Les seves indagacions el portaran als tres canòdroms que hi havia a Barcelona i que eren propietat d'una mateixa persona. No serà fàcil per Canales digerir el que descobreix i als seus superiors intentaran frenar-lo de totes, totes.
Aquesta primera part és fa un retrat històric de la Barcelona de l'època, centrant-se a més a la part més conflictiva de la ciutat. Aljamano escatima en descripcions morboses, dures, sòrdides, no només sobre la ciutat, sinó també sobre els mètodes emprats a la comissaria de Via Laietana per dur a terme els interrogatoris.
De fet comença amb un capítol, in media res, força dur, que ens explica que és el que realment succeeix amb les prostitutes que després apareixeran mortes. La cruesa d'aquesta avantsala ja ens mostra que és el que ens trobarem al llarg de la novel·la.
La segona part ens transporta a Sitges del 2015, quan el periodista i escriptor Salvador Mateu és extorsionat per la fundació Francisco Franco per tal que es retracti d'uns articles i llibres que ha escrit. L'esment que li fan a un oncle besavi el portarà a Mallorca, Terol i Barcelona seguint el rastre de la Trini que és el nexe d'unió entre les dues
És un llibre de lectura fàcil i ràpida, ben documentat i ben escrit. Però m'ha faltat alguna cosa més. La primera part es tanca d'una manera un xic abrupta i crec que podia haver-se expandit més. I la segona em queda força coixa. Puc entendre que eren les limitacions al premi on es va presentar i que va guanyar: XXVII Premi Ferran Canyameres de Novel·la, 2019. Però m'he quedat amb ganes de saber més sobre la Trini i en Canales. I la segona part m'ha fluixejat força per la precipitació amb què s'esdevenen els fets.
