‘La sombra del miedo' és la primera entrega de la pentalogia d'Islàndia. El fet que estigués ambientada a Islàndia, país que sempre m'ha cridat poderosament l'atenció i que literàriament m'ha fet conèixer a un dels autors que més admiro, Indridasson i al seu inspector Elendur, va fer que em decantés per llegir-lo.
En aquest cas el protagonista es Ari Thór, un jove policia acabat de sortir de l'acadèmia i ex estudiant de teologia, que decideix acceptar el seu primer treball a un poblet al nord de l'illa, Siglufjördur, deixant a Reykjavík a la seva parella, la Kristín. Siglufjördur és un lloc on mai passa res, fins que passa, i al cap de poc de ser-hi Ari Thor ens trobem amb la mort, suposadament accidental, d'un cèlebre escriptor i una dona jove que apareix inconscient al bell mig de la neu.
Quaranta-sis capítols amb pròleg i epíleg per tal d'esbrinar si els dos fets estan relacionats. L'arc temporal abasta gairebé un any, des de la primavera de l'any 2008 fins a gener de l'any 2009. Un narrador omniscient serà l'encarregat d'anar-nos relatant els fets. De tant en tant ens trobem amb uns capítols escrits en lletra cursiva, que veurem que entronquen amb el pròleg i que són els únics que no mostren la data a l'inici i que ens expliquen una situació paral·lela a la trama principal.
Si l'autor té un encert, aquest és l'atmosfera. L'autor ens envolta d'un paisatge blanc, nevat, fred, moltes vegades envoltat de boira; una sensació de claustrofòbia que compartíem amb el protagonista, que sentirem gairebé com a pròpia, especialment en els moments de les allaus de neu que incomuniquen la petita població.
L'autor fa servir un llenguatge fluid, molts diàlegs i un ritme pausat que rarament trobem en les novel·les d'aquest gènere. Però és que la meva pregunta és si realment estem davant una novel·la negra o més aviat davant una novel·la costumista on hi han un parell de fets que cal investigar.
Sincerament no crec que llegeixi, en cas que es tradueixin, cap de les pròximes entregues. Se m'ha fet llarg i pesat i tot i que reconec que m'ha agradat l'ambientació, i molt, no és suficient per a enganxar-me a la saga.
Els personatges podrien ser molt més interessants si estiguessin una mica més treballats i sobretot si actuessin en una trama on passes quelcom, perquè el cert és que en aquesta poca cosa passa com per omplir quasi quatre-centes pàgines.
Segona gran decepció lectora de l'any i torna a ser una novel·la nòrdica.
