La Roser arribava al meu despatx per explicar-me la darrera idea que se li havia acudit i la primera cosa que feia era ocupar-me la taula, m’apartava els papers, els teclats, els ratolins, els bolígrafs i qualsevol altre estri que tingués sobre la taula de manera que quan marxava havia de recollir del terra tot el que havia caigut i tornar a recompondre l’ordre que m’havia alterat. Solia passar un cop per número.
Era en aquestes visites que amb la Roser se’ns acudien idees irreverents, com ara anar al Consell Comarcal per demanar subvencions (que mai no ens varen donar) o visitar els llogarrets perduts pels contraforts de serra Cavallera per intentar convèncer algú que Internet era la hòstia. Les cares de la gent quan sentien Internet, eren espectaculars i solien escopir a terra ja que en aquell temps Internet era el diable i la pornografia tot alhora.
Al llarg de la història, sempre hi ha hagut gent amb visió de futur. Un funcionari de patents de Minnesota a finals del segle XIX va tancar la seva oficina perquè deia que ja estava tot inventat.
També, a mitjans dels anys 50 del segle passat, un dels directors d’IBM va predir que hi hauria quatre o cinc ordinadors a tot el món. Bona visió de futur.
Un altre funcionari, aquest d’una entitat oficial del Ripollès, el nom de la qual i del qual no esmentaré, encara deu pensar que Internet no té futur tal com ens va sentenciar una tarda que feia calor abans que ens atabalessin amb el canvi climàtic. Mentre, provava d’engegar sense èxit el portàtil amb el que li volíem ensenyar una pàgina web.
En canvi, la Roser va veure futur en una revista gratuïta o, si més no, se’l va crear ella a base de tenacitat i esforç, que en això no la guanya ni Crist.
De vegades, anava tan entusiasmada que em tenia 45 minuts al telèfon i em penjava sense que jo hagués pogut dir res.
De tant en tant fèiem un cafè i ens imaginàvem prop de la jubilació capaços de lidiar amb la informàtica o la tecnologia que dominaria el món llavors, és a dir, ara. I en general sempre acabàvem maldient del govern, d’Hisenda, i de les institucions públiques i privades perquè passats els primers intents de subvenció vàrem tenir molt clar que si no és amb molt d’esforç personal, les coses no rutllen.
27 anys i 275 números després pot afirmar la Roser que se’n va sortir, que amb tota aquesta aventura em rigut molt, que he gaudit molt amb la possibilitat que em va brindar per poder-me desfogar amb les meves collonades irrellevants i que ha estat un plaer poder poder-te tenir com amiga.
Roser, que els déus et siguin propicis i entre tots dos puguem dir allò de Rock me mama (o he de dir, Rock me Roser)?
