Em vaig enamorar de la prosa de Bronsky amb 'L'últim amor de Baba Dunia', bé, de fet, em vaig enamorar de la Baba Dunia. I, sí, m'he tornat a enamorar. Aquesta vegada per partida doble: d'en Max, el jove narrador de la història, i de la Margo, la seva àvia.
Bronsky torna a condensar en poques pàgines tot un món: el de la família d'en
Max i tots els que els rodegen. Hem de llegir una mica entre línies, només una micona de res, per entendre tot l'abast de la història d'aquesta família d'exiliats russos a Alemanya. I és que ser exiliat no és fàcil. Deixar-ho tot enrere: vida, amics, familiars, records…, per començar de zero en un lloc estrany.
Margo, una famosa ballarina, és ara una Matroska russa amb tots els ets i uts. És vanaglòria de cuidar ella tota sola de la seva família, de mantenir-los a tots sans i estalvis, especialment a en
Max, que segons ella és un ment malaltís que no se'n sortirà i a qui tracta amb un menyspreu digne d'estudi.
Les primeres pàgines del llibre estan plenes d'una ironia i uns tocs d'humor que arrencaran més d'un somriure i una rialla al lector. L'humor es va diluint a mesura que avança la trama, però no la ironia que salpebrarà totes i cada una de les pàgines.
Bronsky ens torna a mostrar una dona forta, dura, que mana i dona ordres sense aturador per tal d'aconseguir allò que es proposa. I la torna a rodejar d'un elenc de secundaris de luxe, que sembla que no tinguin un paper important, però que esdevindran cabdals per entendre la realitat de la
Margo i que s'amaga darrere aquesta façana d'intolerància, xenofòbia i ràbia mal continguda: l'intent de superar el dol i la culpa que fa anys que l'acompanyen.
El gran encert està en la veu del narrador per explicar-nos una història de nous començaments, de vides complicadíssimes, no només la de la seva família, i especialment per fer-nos un dibuix de l'àvia, qui a vegades fa por, és com un petit ogre, però que gràcies a en
Max li veurem el seu costat més tendre i l'amor incondicional que professa als seus, tot i que li costi demostrar-ho.
