'La veïna del costat' ens situa a Sudàfrica, a Katterijn una barriada ben estant, plena de buguenvíl·lies, de Ciutat del Cap. La majoria dels inquilins de Katterijnsón gent de raça blanca. Allà viuen dues dones, l'Hortensia, l'única propietària negra, i la Marion; les dues sobrepassen els vuitanta anys, són veïnes, les seves cases estan de costat. Les dues han tingut carreres d'èxit en una època on la majoria de dones només eren mestresses de casa. L'Hortensia és dissenyadora tèxtil, mentre que la Marionés arquitecte. Irònicament els seus èxits professionals no tenen ressò en la seva vida familiar. La desil·lusió i les moltes decepcions que els ha provocat la vida marital les ha entristit i amargat a totes dues.
L'Hortensia i la Marionsón vídues, la primera acaba d'enterrar al seu marit, en Peter, la segona es baralla per entendre en què va malbaratar els diners el seu de marit, deixant-la en la més absoluta ruïna. Les dues assisteixen a les reunions de L'Associació de veïns, on Marion és la presidenta. Comparteixen una hostilitat mútua i són rivals, cada una té allò que més desitja l'altra. Però el destí és capriciós i un bon dia les dues dones es veuran obligades a entendre's, serà aquest l'inici d'una amistat? Haureu de llegir el llibre per saber-ho.
Al llarg de la novel·la, les dues dones reflexionen sobre la seva vida, el passat abans de cassar-se, un cop cassades… i quines han estat les decisions preses, o no preses que les han portat a les circumstàncies actuals. Els salts temporals són constants al llarg de la narració, però el transit del present al passat i del passat al present llisca suaument fent que el lector sempre sàpiga en quin punt es troba de la vida de les dues dones. I com a teló de fons tenim temes tan espinosos com el racisme o l'apartheid que va empoderar famílies com la de la Marion.
Les dues protagonistes són personatges que provoquen l'empatia del lector. T'enamores d'elles, de les dues, tot i conèixer les seves llums i les seves ombres. El gran encert de l'autora és que les protagonistes s'allunyen de l'estereotip de les dolces octogenàries que sovint ens retraten les novel·les i s'acosten molt més als vells rondinaires de la literatura.
La prosa de Yewande Omotoso és atractiva i provocativa sense caure en la moralització didàctica, i és el lector qui ha d'extreure els seus propis judicis. Té un toc humorístic, irònic, àcid, punyent. Toca temes socials i personals força polèmics i punyents i aconsegueix ser una lectura força entretinguda que arrenca més d’un somriure.
