«Algú que com a puta, és pitjor que jo.»
Arnaldur Indridason era una d'aquestes assignatures pendents que sempre arrossego amb temes de lectura. Els autors nòrdics del gènere negre sempre m'han atret, però per una raó o altra Indridason havia anat quedant relegat.
Aquest no és el primer llibre que llegeixo de l'autor islandès, —el va precedir «Passatge de les ombres» —encara que sí el primer de la saga Erlendur, encara que es el tercer títol, ja que seguint amb els meus «bons costums» no he començat pel principi de la saga. Tot i que «Passatge de les ombres» no em va acabar d'enganxar, vaig decidir donar una segona oportunitat a l'autor i sort que ho vaig fer. Ara sé que aquest no serà el últim llibre seu que llegeixi.
«La veu», tot i ser el tercer de la saga Erlendur, es pot llegir independentment dels altres; si bé és cert que m'hagués agradat haver llegit els dos primer per saber una mica més de la vida de l'inspector, fet que ja tinc en via de solucionar-se.
L'autor ens situa a la capital islandesa durant les festes de Nadal. En un luxós hotel de la ciutat on troben assassinat a ganivetades al seu porter, Gudlaugur, vestit de Pare Noel, els pantalons baixats i un preservatiu posat. Per portar a termini la investigació, Erlendur s'instal·la en una de les habitacions de l'hotel, no vol passar aquests dies a casa seva.
La novel·la està dividida en grans blocs que corresponen als dies de la investigació. Així fins a arribar a l'últim i decisiu dia, la Nit de Nadal.
Paral·lelament trobarem una segona investigació que porta a terme l'ajudant d'Elendur, l'Elinborg.
«La veu» aborda la temàtica de la infantesa, dels nens extremadament exigits pels seus pares, dels nens maltractats, de la difícil relació entre pares i fills. Sí per una banda descobrirem que en Gudlaugurhavia estat nen prodigi del cant, per altra la investigació de l'Elimborg se centra en els suposats maltractaments que un nen pateix per part del seu pare.
També anirem coneixent una mica més a fons a Erlendur Sveinsson, un home tosc i solitari que manté una complicada relació amb la seva filla l’Eva Lind; un episodi del seu passat que el va marcar profundament; la relació que manté amb els companys de feina; amb la gent que l’envolta...
L'estil de Indridasonés amè, clar, senzill, i de tant en tant es poden trobar paràgrafs que criden poderosament l'atenció. Els tocs d'humor són genials i li donen un contrapunt a tota la història que t'ajuda a involucrar-te una mica més. Per descomptat, és un llibre amb una forta càrrega de crítica social: ja hem parlat de la complicada relació paternofilial; també fa referència a la cobdícia que podem despertar certs objectes que poden tenir un valor altíssim per als col·leccionistes i el joc brut que pot haver-hi per incrementar aquest preu; a la prostitució induïda en alguns hotels; el món de les drogues; a sentiments tan negatius com l'enveja o destructius com la culpabilitat.
«La veu» té una trama plena de girs inesperats, de moments de tensió i de suposicions errònies que van creant una teranyina que ens enganxa amb facilitat i que fa que el llibre sigui additiu i ràpid de llegir.
«Era com si hagués estat beneït de tots aquells dons, mentre que jo no en tenia cap.» (pàg. 314)
