Els resultats electorals i la cultura política predominant en una societat no sempre són coincidents. Sol haver-hi una part variable de l’electorat que moltes vegades no se sent cridat a les urnes ja sigui per falta de propostes atractives que el representin, per cansament o per desànim. L’abstenció sol ser molt política tant en les seves causes com també en les seves conseqüències. En qualsevol comtessa política, els incentius per participar solen estar desigualment repartits. Hi ha sectors més actius, més motivats i tensionats, mentre que altres cauen en un cert esperit de deixadesa, l’entorn i el context els porten a una certa abúlia. Té tot plegat a veure amb els estímuls de les ofertes que competeixen, amb la convicció que emanen i, també, en les possibilitats de victòria. Poca gent va al col·legi electoral si els “seus” no els transmeten que val la pena i que es possible. Els partits polítics saben que es tant important el seu discurs motivador cap als seus com el no donar arguments perquè es mobilitzi el votant contrincant. Les emocions que es generen tant en positiu com en negatiu tenen una gran importància.
A la Catalunya pujolista l’abstenció diferencial va tenir una gran importància. Durant dècades, una part de l’electorat català es quedava a casa quan hi havia eleccions autonòmiques i facilitava així el triomf d’un nacionalisme conservador que no reflectia el conjunt d’una societat que era més d’esquerres i més cosmopolita, com una major participació en altres tipus d’eleccions posava clarament en evidència. El perquè no votava en les eleccions catalanes era un misteri. El nacionalisme mirava de no irritar-los i així no donar-los motius per participar, mentre que l’esquerra i principalment el PSC que era dominant en altres eleccions, no era capaç d’activar un electorat majoritàriament seu que es comportava de manera absentista. Possiblement no es transmetia la importància de participar, no s’oferia un relat clarament diferenciat i alternatiu. L’esquerra catalana va acabar, probablement, per ser presonera del marc mental del nacionalisme i de Jordi Pujol. El seu projecte polític no era contraposat i clarament nou al discurs nacionalista esdevingut hegemònic, sinó que era massa el mateix encara que rebaixat una mica de to. No es denunciava en cap cas els interessos de classe que s’emparaven darrera el discurs de catalanisme polític.
La fase independentista que pren el nacionalisme català a partir de 2012, amb un discurs vibrant i farcit de voluntarisme i d’èpica ha funcionat sens dubte com un potent estímul a la participació política plena per part d’aquells que han compartit aquest ideari. Com ha quedat palès, tot i ser molt nombrós i popular, l’independentisme no és majoritari a la societat catalana encara que el seu discurs i la presència als mitjans sigui dominant. Els que no són independentistes són molt diversos, tenen poques coses en comú i, sobretot, no estan ni poden ser orquestrats com a tals ja que tot i majoritàriament de cultura d’esquerres i d’aspiracions federalistes per a l’articulació de Catalunya dins Espanya, hi ha també sectors dretans i poc donats a entendre el concepte d’una Espanya plural. El canvi de marxa independentista a l’entorn del 1 d’Octubre, amb un discurs molt agressiu i accions unilaterals, va acabar per irritar a una part del habitual abstencionista de les eleccions catalanes, concentrant el seu vot en Inés Arrimadas la qual simbolitzava un discurs de confrontació clar contra l’independentisme, un relat i marc mental diferents. Això li va valdre, una victòria electoral tan imprevista com inútil a les eleccions de 2017. Com s’ha demostrat després, era un vot de malestar i alerta i poc ideològic capa a una candidata i un partit que no se sabia ben bé que eren i que, en tot cas, la seva batalla la veien a Madrid i no a Barcelona. Apunten els sondejos que aquest elector abstencionista activat puntualment el 2017 tornarà a inhibir-se. El PSC recuperarà votant que li havia marxat puntualment per veure’l massa en terra de ningú, però no sembla de moment estimular a un 12-15% dels electors que si es mobilitzen en altres eleccions i que resulten crucials. L’encomiable actitud del PSC intentant no reforçar antagonismes ni blocs i buscant crear vincles i connexions, fa que una part de la gent que podria formar part de la seva cultura política no disposi d’un relat alternatiu ni una motivació clara per anar a votar, que no senti els seus valors prou defensats. No es transmet ni l’energia ni la convicció que una altra Catalunya és possible, perquè en realitat és majoritària. Construir ponts està molt bé, és una mostra de generositat, però potser caldria fer-ho una vegada s’hagin afermat algunes bases de sustentació imprescindibles, quan s’hagi activat i articulat aquella part de la societat catalana oblidada i sovint menystinguda. També irritada. Si no és així, són poc més que bones intencions que el contrincant ridiculitza i que acaben per diluir-se enmig de la cridòria política.
