Vox va ser la novetat a les eleccions generals celebrades a l’abril i ara, el que era una irrupció preocupant però moderada en números, ha doblat la seva presència i marcarà molt l’agenda política dels propers temps. Disposa del 15% dels vots, 52 escons al Congrés i 3.640.000 votants. Molta gent i molt suport per esbandir-ho dient que el vot a l’extrema dreta és el signe dels temps a Europa i que ens haurem d’acostumar a conviure-hi. A Catalunya, tot i tenir una presència més modesta, ha assolit 243.000 votants i té el mateix pes i significació que la CUP. Signifiquen aquests grans resultats de Vox que estem rodejats de fatxes? Probablement, no. Aquest partit funciona com a símptoma i com a evidència del cansament que té una part significativa de la ciutadania cap a les formes i continguts de la política tradicional i que acumula un conjunt de temors i frustracions que porten a fer vots en negatiu, opcions a la contra que cridin l’atenció i que tinguin una forta repercussió emocional. És el que succeeix amb la cada vegada més poderosa presència del populisme dretà a Europa, a això que se’n diu la “dreta desacomplexada” i que ha donat resultats tant eloqüents com el Brexit, el triomf de Trump o de Bolsonaro. Encara que ens resulti una opció lamentable pel caràcter escassament democràtic que evidencia la seva cultura i comportament, en realitat no superarem aquesta fase política combatent el símptoma de la malaltia sinó que ens caldria anar a les causes profundes que l’han generat. Certament que Vox té alguns símbols i reminiscències de l’extrema dreta tradicional i algunes pulsions que recorden al franquisme més ranci, però sobretot té un discurs políticament incorrecte que atrau no tant als econòmica i socialment exclosos, sinó a aquells que en bona posició tenen el temor de baixar en l’ascensor social, se senten insegurs i reticents a la immigració i els repugna la correcció política instaurada.
La creixent desigualtat econòmica i la laminació de les classes mitjanes en la fase actual del capitalisme, porta a la reacció d’aquestes per la por a caure en els esglaons baixos de la societat i acabar formant part, també, de la zona de precarietat laboral i d’exclusió econòmica. El seu malestar s’expressa, com gairebé sempre ho fan els sectors mitjans, de manera reaccionària i s’apleguen a l’entorn de discursos i lideratges enèrgics, simples, audaços, i que els prometen redempció. Busquen en la pulsió identitària i el sentit tribal el refugi per a temps d’incertesa. Resulta curiós que aquells segments socials que tradicionalment valoren l’ordre i l’estabilitat, la moderació, en aquestes circumstàncies no defugen i fins i tot els atrau una dinàmica de conflicte obert. Sens dubte, però, el gran desencadenant de l’èxit de Vox ha estat la situació política de Catalunya. La redundància del discurs independentista més desconsiderat cap a tot allò que es creu genuïnament espanyol, ha provocat lògicament una reacció similar però de signe contrari. La imatge d’una Catalunya d’aldarulls, focs i barricades a les darreres setmanes ha fet molt per decantar votants cap a l’espanyolisme més ranci, ha actuat de catalitzador. Tot i que l’independentisme blasma la possibilitat de ser el facilitador de l’ascens de Vox, adduint que això no és sinó una evidència més del caràcter espanyol del que cal fugir, en realitat resulten plantejaments polítics que es necessiten mútuament i que tenen força més en comú del que els agradaria. Tot i que l’independentisme té bases socials un xic més àmplies i variades, hi predomina al igual que a Vox les classes socials mitjanes, que viuen força bé, però que no veuen el seu futur de manera gaire optimista. Habiten especialment en ciutats mitjanes i petites i han convertit l’afirmació d’una identitat que creuen molt determinada i ancestral en la seva raó de ser, així com la voluntat de fer-la extensiva i obligatòria al conjunt de la població. Menyspreen i no reconeixen cap legitimitat als altres, els quals no són ni tan solament rivals, sinó enemics irreconciliables. La pulsió totalitària, acaba per acompanyar, tard o d’hora, a tots els nacionalismes.
