Llegir a la Susana sempre és un plaer. Té la virtut d'aconseguir que quan m'endinso en una de les seves novel·les no pugui sortir d'ella fins al final. No pots parar de llegir, les trames i els personatges t'atrapen i t'acompanyen, normalment, més enllà de les pàgines del llibre. Aquest cop no ha estat cap excepció.
Guanyadora dels
III Premi Auguste Dupin,
'Las lágrimas del Caiman' comença amb un terrible i tràgic succés en 1993. A continuació ens traslladem a l'actualitat, el 2006, quan la parella d'una exitosa escriptora de novel·la negra,
Karen Alcázar, apareix morta, tot i aparentment semblar un suïcidi ben aviat es descobrirà que es tracta d'un assassinat.
A partir d'aquest moment anirem seguint la investigació que porta a terme el grup dels mossos d'esquadra capitanejats pel sergent
Antonio Campillo. Anirem coneixent a l'elenc de protagonistes i endinsant-nos a les seves vides.
La
Susana ens porta una trama complexa, molt ben lligada que mantindrà els suspens ben bé fins al final, despistant al lector i fent-lo anar per on l'autora vol. I és cert que ens despista amb una sèrie de girs argumentals que no esperem, però que mantenen una coherència absoluta i que en cap cas ens enganya.
Una novel·la coral, que deixa al descobert un seguit de perilloses mentides, que posa de manifest les vileses de l'ésser humà: l'enveja, l'odi, el xantatge… i ens mostra de què és capaç una persona per tal de sortir-se amb la seva. Ens parla de relacions tòxiques, siguin familiars o de parella i del perill de recaure en certes addiccions que poden enfonsar-nos la vida.
La prosa de la
Susana és lleugera, directa, sense entrebancs ni floritures, no ens amaga res per dolorós que sigui. Els diàlegs són àgils, naturals, creïbles. La meva admiració més absoluta per l'autora creix novel·la rere novel·la.
