Les societats polítiques, almenys en èpoques d’estabilitat, acostumen a promoure per a la gestió de la cosa pública a persones capaces d’articular consensos entre interessos diferents quan no contraposats, que els puguin representar amb dignitat (vull dir que no els avergonyeixin), que expressin valors compartits, que tinguin dots de lideratge a més d’unes certes dots visionaries que els permetin preveure una mica més enllà del present. Disposar de la prudència ha estat sempre un atribut fonamental del bon polític, encara que de vegades a la ciutadania li agradarien ritmes de canvi més accelerats. Quan algú va afirmar (sembla que el primer va ser Aristòtil, encara que tothom ho encoloma a qui vol) “la política és l’art del possible”, es feia una definició molt precisa d’una funció l’objectiu del qual ha de ser el proporcionar el major bé possible al major nombre de persones possibles. Les responsabilitats col·lectives no estan fetes per ser posades en mans de gent irresponsable, voluble, abstreta o tarambana. La bona política no busca ni sap d’èpica, sinó d’ambició raonable combinada amb un fort sentit de la precaució. Aventures, les justes. Si en un moment determinat cal prendre alguns riscos, s’ha d’explicar el perquè i cal que hi hagi un mòbil prou justificat per fer-ho, a més d’un càlcul de probabilitats positivament raonable.
La mala política sempre va acompanyada de grans retòriques redemptores, d’un ús determinista i esbiaixat de la història, d’apel·lacions a actes de grandesa ficticis, a la ofrena per martirologis irreals que a més mai acaben protagonitzant els que els branden, a frases engolades i pomposes que el que pretenen es dissimular o emmascaren la realitat. Quan els líders polítics no fan l’activitat potser menys heroica i pomposa però més necessària com és gestionar i donar-nos compte del què fan, sinó que es dediquen constantment a adoctrinar-nos, demanar-nos el suport i la mobilització per tal de fer gestos històrics que ens portaran inexorablement a la terra promesa, és convenient començar a desconfiar de la bondat de la seva acció. Quan es prometen futurs irreals, somnis romàntics inabastables (i que no és segur que siguin ni tan sols desitjables), processos de canvi ràpids i fàcils a coses que qualsevol sap que, com a mínim, són molt complexes, estem davant de gent que ens enganya de manera premeditada. Davant del joc dels “trilers” que criden la nostra atenció amb frases solemnes, mentre mouen els fils dels veritables interessos i deixen en un segon pla els problemes de la societat (pobresa, desigualtat, falta d’oportunitats, precarietat, exclusió, necessitat de canviar el model productiu…), aquests sí, reals; com a mínim ens hauríem de posar en estat d’alerta. Les qüestions crucials a afrontar són a l’àmbit socio-econòmic global, per tal de revertir dinàmiques que ho són tot menys positives. Es característica del populisme de totes les èpoques, i a tot arreu, portar els legítims malestars de la ciutadania cap a explicacions i relats reduccionistes de tipus identitari, on la configuració d’un “enemic” és el pas ineludible per a la construcció d’un “nosaltres” contraposat. Se’n diu “construir poble” i sovint els que surfejen sobre aquesta onada tenen poc en compte les conseqüències negatives o fins i tot devastadores que es poden generar. To sigui per passar a la història, o per mantenir l’status quo!
Malament quan en el discurs polític i domina la testosterona, més que res perquè d’una manera o altra s’acaba per prendre mal. Les víctimes, però, no acostumen a ser mai els incendiaris. El lema polític d’una certa Catalunya en els darrers temps és “no es pot fer truita sense trencar els ous”. Frase tan sofisticada i plena de matisacions, de la qual no se sol explicar que el primer que la va pronunciar va ser un tal Josef Stalin, dictador soviètic a les esquenes del qual hi ha unes quantes desenes de milions de morts per la repressió. No seria exactament una bona referència ni un model a seguir. Jo, per si de cas, prefereixo la contesta que va fer l’escriptor comunista turc Panait Istrati que de viatge per la URSS de les purgues dels anys trenta va afirmar: “Molt bé. Veig perfectament els ous trencats. I doncs, on és la truita?”
