No sé si és bo o dolent, però cada vegada costa més de determinar d’on són les coses. El globalisme es una realitat força evident i establir el marc territorial d’una empresa, petita o gran, és força difícil. El mercat és mundial gairebé per qualsevol tipus d’empresa i molt sovint la seva activitat sol estar deslocalitzada en uns quants o en una multitud de països. Els proveïdors tampoc tenen per què ser de l’entorn i en el procés per fer arribar un producte al consumidor, pot seguir nombrosos viaranys i itineraris insospitats. Determinar el que són empreses “osonenques”, només es pot fer de manera aproximativa. La seu social pot ser una referència, però això no té a veure amb on fa la seva activitat, o bé on paga els impostos. Empreses que s’assimilen a Osona, de fet fan bona part de la seva activitat a fora, no s’ajusten als límits territorials, o bé son només plantes de corporacions foranies, fins i tot poden pertànyer a multinacionals. Algunes empreses d’aquí, tenen un accionariat que no és d’aquí, encara que potser ho havia estat, però també es donen molts casos a la inversa, osonencs que inverteixen especialment a fora de la comarca. Els resultats consolidats, enganyen. Encara que pel treball i les persones no; per invertir i vendre, el món es pla.
Que faci 25 anys que El9Nou decidís publicar els resultats empresarials anuals d’aquelles firmes osonenques més rellevants, a banda d’haver estat una molt bona iniciativa, ens permet de constatar ara com el món econòmic ha canviat força amb un quart de segle. Ens permet entreveure, també, algunes mutacions importants en l’activitat empresarial osonenca, així també com algunes continuïtats. Una constatació de les més clares és com han mort en aquests anys grans firmes de tota la vida, i com han gairebé desaparegut sectors sencers que havien estat emblemàtics, com el tèxtil o bé la pell. Ja no hi ha filatures i teixits a Manlleu, Roda, Prats o Sant Bartomeu; però tampoc pelleries a Vic. Si fa 25 anys encara es pensava que les millors empreses eren les que duraven moltes generacions, és evident que a les darreres dècades això ja no és així. En el món empresarial sol haver-hi ara força mortalitat, com bastant comuns són els canvis dels sectors d’activitat dominants, els quals, operant en un mercat global molt competitiu, pateixen una elevada volatilitat. Avui hi són, demà ja potser no.
També els canvis d’accionariat són notoris. Un exemple ben concret n’és el Grup Colomer. Ni és el que era, ni fa de lluny l’activitat que havia fet a Vic, ni els seus accionistes predominants hi tenen res a veure. Que en empreses de referència, sobretot quan ocupen molta gent, el seus propietaris més significats siguin d’un altre lloc sovint facilita la presa de decisions poc populars. No passaran vergonya en moure’s pel carrer. Això pot resultar irrellevant, però de vegades no tant. De fet, el tema de l’ocupació ha canviat, i molt. Les empreses osonenques més importants, tenen ara volums de facturació força superiors als que tenien fa dues dècades, però generen molta menys ocupació, i molt del treball que es genera és de baixa qualitat. Tenim indústries intensives en mà d’obra –fet que no seria econòmicament gaire interessant-, però no estem parlant, en general, de mà d’obra lligada a activitats intensives en coneixement. Probablement en aquest terreny, són els àmbits universitaris i de la salut els que concentren la mà d’obra més qualificada, a més d’algunes empreses de serveis. Ni la distribució comercial, ni la manufactura alimentària ni el sector càrnic destaquen gaire en aquest sentit. Més enllà que la mobilitat per raó de treball s’ha convertit en una tendència general, el cert és que gairebé la meitat de la població osonenca treballa fora, molt especialment a l’àrea metropolitana i la majoria pertanyen al segment jove i més format, mentre incorporem població forana per treballar, gairebé en règim de màquila, en algunes de les nostres empreses industrials o comercials que generen més ocupació. Això no situa l’economia osonenca en una posició precisament puntera.
Un tema significatiu es el d’analitzar el grau de solvència de les empreses i fer algunes comparacions amb el passat. Tot i que hi ha empreses d’una enorme salut econòmica segons es desprèn dels números presentats, el cert és que en general no s’ha anat a millor, fet que probablement té a veure amb canvis en la cultura empresarial, que s’han produït aquí i a tot arreu. Es costum treballar força més apalancat que antany, no es prioritza tenir un bon nivell de fons propis, i fins i tot es treballa amb fons de maniobra negatius. La responsabilitat empresarial que, en cas de problemes, permeti afrontar la fallida de manera digna de cara a treballadors i proveïdors, s’ha convertit en una qüestió força secundària. Els “temps líquids” també s’han instaurat en el món econòmic.
Tenim a Osona una activitat empresarial molt diversa, però on predomina la creació de poc valor afegit. Entre les majors empreses, n’hi ha que operen amb productes primaris escassament elaborats, i moltes són firmes merament comercialitzadores, que ni generen valor ni ocupació, poc o gens arrelades al territori, encara que la seva facturació pugui ser força rellevant. Si a més l’accionariat beneficiari d’aquestes activitats està radicat a fora i no reinverteix a Osona, la riquesa creada i a benefici del territori és més aviat escassa. Encara que en volum no sigui predominant, i sovint en parlar dels principals sectors d’activitat osonencs ens n’oblidem, el sector metall-mecànic és, jo crec que amb força diferència, allà on tenim empreses sòlides, tecnològicament punteres i ben posicionades en els seus mercats respectius. No lideren els números de facturació i d’ocupació, doncs són més aviat firmes de mida mitjana, però de llarg recorregut i amb bones possibilitats de creixement. Girbau, ElectroJet, el clúster torellonenc dels taps de perfumeria o AlacerMas en poden ser bons exemples.
El sector carni, mereix menjar apart en aquest comentari. Si el sector de metall i la maquinària és la cara de les empreses osonenques, aquest sector conforma més aviat el revers de la moneda. Protagonista d’una activitat econòmica força predominant, que marca tendència a Osona i que és responsable d’alguns efectes col·laterals poc desitjables. Coneguts són els problemes mediambientals que genera el porcí en la seva activitat productiva bàsica –dels que som lluny d’haver articulat la solució-, tot i que està més sota control aquesta qüestió en la fase de desfer i de primera transformació. El problema rau en els aspectes socials i d’ocupació, però també en si aquest és el model productiu que volem i al que podem aspirar. En alguns polígons de la comarca, s’han instituït autèntiques illes del Tercer Món en el Primer Món. No ho dic per la procedència dels que hi treballen, sinó per les condicions en les que s’hi treballa. L’ús i abús de cooperatives de treball permet que les empreses no tinguin cap responsabilitat sobre els que hi treballen. Mireu els números, algun dels escorxadors i sales de desfer més importants de La Plana, declara tenir només 20 treballadors. Es pot imaginar fàcilment perquè. De totes maneres, no fem passar justos per pecadors. No tot el carni és igual ni en condicions laborals, ni en el desenvolupament de línies de negoci que generen més valor afegit que purament el matar i el desfer. Especialment en el subsector del vacum, hi ha algun exemple força interessant.
El sector agroalimentari té a Osona un pes gran i creixent i sens dubte ha pres el relleu al tèxtil i la pell. No seria una mala tendència si el tipus de producció tant primària com transformada industrialment, se situés en estàndards de qualitat rellevants i fos el resultat de negocis nous, imaginatius, amb producció dirigida a segments molt especialitzats, amb molta innovació tecnològica i fent un paper significatiu en l’aportació de valor. De tot hi ha, però no són aquests els negocis dominants d’aquest àmbit. De fet si l’agroalimentari hi afegim totes aquelles activitats empresarials on la transformació és mínima o nul·la, veuríem com l’economia osonenca viu un procés de reprimarització. Això, que és característic de la majoria d’economies sud-americanes endarrerides, no és una bona notícia; indica que vivim en una dinàmica regressiva econòmica i territorialment. Podríem afegir encara dues tendències que complementen el que acabo de dir. Per un costat la constatació de la poca capacitat per impulsar activitats innovadores i de nova economia en un entorn, almenys teòricament favorable, ja que es disposa d’universitat. Hi ha pocs exemples d’èxit més enllà de Seidor. Que un territori disposi d’un centre de creació de capital humà i no sigui capaç de retenir el talent i transformar l’entorn socio-econòmic, vol dir que alguna –o algunes- coses es deuen estar fent malament. La triple hèlix del desenvolupament –articulació d’Universitat, Societat i Administracions- és evident que no funciona i potser té a veure amb absència d’un projecte territorial i d’algú que el lideri. Per altra costat, es constata i ja fa temps, que Osona és un territori que s’especialitza cada vegada més en funcions residencials i no pas productives. Nombroses poblacions de la Plana i del sud de Vic no tenen en el seu municipi cap activitat econòmica rellevant, i en molts casos l’activitat hi és inexistent. Per la mobilitat pel treball, Vic ja forma part de la corona metropolitana. Cada vegada més La Plana és un bon lloc per viure, però no per viure’n. Hi haurà qui pensarà que això no és un inconvenient rellevant, que ens dona tranquil·litat. Jo sóc dels que crec que sí, que és un problema. De vegades, amb falta d’iniciativa i sense un projecte estratègic definit i compartit –també amb un excés de cofoisme, cal dir-ho-, semblaria que ens satisfà i ens conformem en fer de “Catalunya Vella”.
