L’arribada d’immigrants s’ha convertit en el gran recurs de captació política. Hi ha una pulsió, desgraciadament molt arrelada, que tendeix a rebutjar el diferent, sobretot si és pobre. Hi ha la necessitat de projectar frustracions, malestars i rancúnies tot personalitzant-ho en gent que està pitjor que nosaltres i amb els qui ens resistim a ser confosos. Es podria dir que “no hi ha res personal” contra els nouvinguts, però que necessitem, almenys molts dels nostres conciutadans, de trobar un cap d’esquila. Com que el populisme i la nova extrema dreta ja han abandonat cap filtre moral, han trobat en l’exageració i falsedats sobre els nouvinguts una manera de fer demagògia i construït, diguem-ne, que un discurs polític. Ho han fet, fins i tot, en llocs que no hi havia immigració com Hongria. No importa, la realitat es construeix de manera fal·laç amb fluxos de mentides a les xarxes.
L’Estat nacional, a causa d’una complexa repercussió conjunta d’una liberalització intencionada des de dins i d’una desregulació forçada des de fora –és a dir, globalització–, es va veure forçat a obrir les seves fronteres al capital, la informació, els béns i serveis, però també les persones ja fa més de quaranta anys. Els països convertits en contenidors perforats on la imatge idíl·lica d’acollir contingents “necessaris” s’ha vist desbordada per la realitat. L’obertura del teló d’acer, l’ampliació de la Unió Europea i les rutes de refugiats a través de la Mediterrània, per a les classes mitjana i populars d’Europa ha comportat veure el país com una fortalesa que cal defensar davant “intrusos”. Estranys que es filtren de totes maneres i que són vists com el Cavall de Troia de “la nostra” identitat. Neix la por de la massa de migrants, vistos com una “classe perillosa” que pertorben l’ordre, la cultura i que són mantinguts per l’Estat social. Els arribats, per sobreviure, es tanquen al seu entorn i, així, continuaran sent vistos un cos estrany al nostre propi país.
La mirada xenòfoba que veu als immigrants uns competidors per uns recursos escassos, des de l’11 de setembre del 2001, es barreja amb una por latent a l’islam. Una religió amb barreres innegociables i que, en la seva dimensió més radical, s’ha cuidat molt de sostenir i augmentar aquest temor. La distància cultural, també la cultura religiosa, provoca un gran allunyament d’una part significativa del món occidental cap a l’islam. Lògicament, no es distingeix entre àrab i musulmà, entre laics i religiosos, entre gihadistes i gent que viu la seva religió respectant les altres confessions. Tampoc no es distingeix entre faccions religioses, moltes de les quals tenen una gran dissintonia entre elles. Els musulmans de la secularitzada Turquia o els sincretistes de Java serien considerats apòstates pel rigorisme wahabista d’Aràbia Saudita. La percepció de la població autòctona sempre és que hi ha molts més àrabs dels que realment hi ha a Europa. De fet, hi viuen entre 16 i 18 milions de musulmans que formen part de famílies provinents de la immigració. Pels 450 milions de persones de la Unió Europea, això representa menys del 5 per cent del total. El discurs reaccionari sobre la “gran substitució” no té raó de base. De fet, com assenyala de manera eloqüent el politòleg Pankaj Mishra, els islamistes barbuts del Pakistan i els nacionalpopulistes d’altres llocs s’assemblen molt més del que ells imaginen.
Si la gent s’aferra a la noció d’un “nosaltres” comú, el dubte és quin “nosaltres” es pot configurar en un medi multicultural. Per això en les darreres dècades ha aparegut el que s’ha anomenat un “nou racisme”, el qual més que centrar-se a degradar el migrant de manera directa i oberta, se centra en les “amenaces culturals” que aquest representaria en relació amb la identitat nacional. Formes suaus i descafeïnades per mantenir la mateixa prelatura i les pulsions xenòfobes. Les polítiques tendents a la contenció dels moviments migratoris, en la mateixa línia, s’anomenen “nativistes”, alimentant la vella idea que a cada nació li correspon un poble i una cultura. Tot i això, com incideixen Eatwell i Goodwin, seria un error de percepció greu a llarg termini atribuir que el nacionalpopulisme és simplement un refugi de racistes i gent que es deixa portar per una por irracional “al diferent”. És una forma, per més inadequada que ens sembli, d’expressar malestars profunds que no poden canalitzar a través de la democràcia liberal més convencional. Una evidència de crisi del sistema. Valdria la pena no matar el missatger. Les preocupacions pels canvis culturals són tant o més importants que les preocupacions de caire econòmic. El Brexit també s’entén en aquest sentit. I el cert és que a tots els països occidentals s’aniran produint canvis ètnics i pressions demogràfiques. Cada cop més, la població autòctona serà més conscient de la reducció del seu propi grup en relació amb els immigrants i les comunitats minoritàries.
