«La violència, vas aprendre durant aquelles nits llargues i blanques, és patrimoni dels perdedors..»
Els
lèmmings són uns petits rosegadors de la tundra àrtica coneguts per les seves massives migracions. Però també va ser un
videojoc molt popular durant la dècada dels noranta, i d'aquesta accepció és d'on li ve el nom a la novel·la, i si la llegim quan arribem a la pàgina 72 ens adonarem de la importància que el joc té per al protagonista, qui, per altra banda, també té cert esperit de
Lèmming.
Escrita amb una meravellosa i complicadíssima segona persona, però realment, l'autor, no pot haver-la encertat més amb la veu narrativa, és el que realment se li escau, «Lèmmings» ens explica la història d'un personatge de qui coneixerem tot menys el nom. Tampoc fa falta. Una persona que ha entrat al circuit de baralles il·legals, on és un dels lluitadors assidus i que un bon dia desperta en una nau d'un polígon al costat de dos cadàvers sense recordar absolutament res. Que ha passat allà dins? Els ha matat ell? Qui dimonis és i què fa allà?, són part de les preguntes que es fa quan pren consciència de la realitat.
A poc a poc el lector anirà descobrint peculiaritats del personatge, i ho farà quasi al mateix moment que ell: pateix analgèsica congènita, és a dir no nota cap tipus de dolor físic; no acaba de distingir el sabor dels aliments i de vegades té problemes amb distingir les emocions.
Anirem sabent de la seva infantesa, la relació amb els pares, el barri, els companys d'escola, amb l'Àngel el seu mestre i salvador... La seva etapa adulta, la seva feina i quin és el detonant que fa que entri al circuit de lluites.
Però Dausàva molt més enllà i el que fa és un retrat d'una societat maltractada, decrepita i perdedora, com els seus habitants, com els seus escenaris: bruts, puden a suor i a orins, també a Kebab i a cervesa barata. On els efluvis etílics emboiren l'ambient marcat per les substàncies tòxiques. Pocs personatges, però perfectament caracteritzats; menys escenaris, descrits de manera molt plàstica i visual, cosa que encara fa més punyent el relat.
«Lèmmings» arrenca amb un episodi duríssim, que ja posa al lector en antecedents del que trobarà al llarg de tota la narració on el fil conductor serà la lluita: la lluita física, com ja he dit; però també la lluita de superació personal. Escrita a partir d'una analèpsia, ben estructurada, amb un vocabulari adient, és una lectura dura pels fets narrats, però planera per la forma com estan narrats. Una novel·la que farà que el lector es plantegi moltes coses sobre una part de la societat que poder desconeixem força.
Una de les coses que més em va cridar l'atenció va ser sentir dir a l'autor que aquest tipus de lluita es produeixen molt més a prop nostre del que arribem a pensar.
«Aquella violència absurda i quasi ritual estava tan institucionalitzada que ningú es plantejava la possibilitat de renunciar-hi»(pàg. 68)
