Vesteix molt dir que has anat a la Toscana -jo ho he fet-, i no tant explicar que has estat a l’Empordà. I és que quan parlem de l’Empordà, a la majoria de persones no autòctones de la zona ens ve al cap el mar i els poblets de costa preciosos que hi ha. Que si Llafranc, que si Cadaqués, que si Calella de Palafrugell… però l’Empordà té un tresor ben amagat que no té res a envejar als paisatges de la coneguda regió italiana: el seu interior. Localitats que mantenen el seu passat medieval gairebé intacte, carreteres desertes envoltades de camps de blat i conreus diversos, bon menjar, cultura… i tot a ben poques hores de cotxe de casa.
La primavera, encara lluny de la massificació de l’estiu i en plena explosió de colors a la terra, és una de les millors èpoques de l’any per deixar-se caure per aquest territori i visitar els nombrosos pobles amb la seva sonoritat al nom: Corçà, Foixà, Parlavà, Rupià…
