Que tothom té allò que es mereix gràcies al talent i l’esforç resulta una afirmació bonica, però dista força de ser una realitat. Encara que, teòricament, la gent comú tingui accés a tot, en realitat les cartes estan marcades i hi ha qui competeix amb notòries avantatges. Va ser el sociòleg anglès Michael Young qui va encunyar, als anys cinquanta, el terme meritocràcia per definir l’aspiració de construir una societat on el triomf social no es basés en la procedència familiar sinó en la capacitat, l’esforç i el mèrit de cadascú. Un plantejament molt apropiat per als anys de desplegament de l’Estat de benestar i de l’hegemonia d’un laborisme que, com tota la socialdemocràcia europea, marcava distàncies respecte al socialisme soviètic i construïa un imaginari de més equitat i justícia social, on el concepte de “igualtat econòmica” es transmutava pel “igualtat d’oportunitats”. Es plantejava que la transmissió intergeneracional de riquesa i influència disminuiria considerablement en la mesura que s’establissin mecanismes, lleis, que impedissin la perpetuació del predomini de les classes dominants i que regnés un sistema de castes o d’aristocràcia moderna. S’hi dibuixava un escenari d’igualació de possibilitats. L’accés a la salut i l’educació a tota la ciutadania es creia un element clau, com ho era que els llocs a l’administració o la política s’hi accedís segons els mèrits. Un ascensor social exemplar que aviat es va veure no funcionaria, o només molt escassament.
El desig de les famílies acabalades de transmetre als seus descendents tot allò que pogués resultar un avantatge no s’ha pogut evitar. Continua funcionant, més que mai. Tot progenitor desitja projectar-se als seus fills i farà el que sigui per obtenir avantatges, de manera injusta si és necessari. L’accés a l’educació resulta clau, bàsicament a l’etapa universitària, especialment al món anglosaxó on les universitats públiques s’han constituït en un segon nivell educatiu per a la ciutadania de classe mitjana o treballadora, mentre les elits recorren a destacades i enaltides universitats privades. Els títols són un senyal que s’accentua per accedir als millors treballs per la disponibilitat de capital social, contactes, per facilitar una inserció molt diferencial. Amb les excepcions que es vulgui, l’ascensor social funciona en pocs casos i resulta especialment difícil enfilar-se als pisos alts on hi ha les elits. El sistema meritocràtic basat en els nivells d’estudis actua precisament a favor dels qui pretenia combatre en els seus privilegis. És un mecanisme que assegura la transmissió quasi dinàstica de la riquesa i la supremacia d’una generació a una altra. Allò que devia haver estat un instrument de mobilitat, ha acabat sent-ho de franquícia.
L’origen social, la classe, continua sent determinant per establir la funció de cada generació a la societat. L’ideal meritocràtic, és un ideal. La segregació social es manté. Qui ostenta capital econòmic i relacions socials adequades, té cartes guanyadores. Mai no es deixen enrere les jerarquies establertes i heretades. L’estratificació social tendeix a perpetuar-se, calcificar-se. I més en la mesura que les elits dominants i la resta de la societat pràcticament no conviuen, no coincideixen, viuen en mons absolutament apartats. La segregació residencial hi té a veure, com ho té el freqüentar clubs diferenciats, comerç, serveis i escoles diferents. El nou primer ministre britànic d’origen indi, Rishi Sunak, va reconèixer públicament no haver tractat ni conegut mai cap persona de classe treballadora. Per a les classes mitjanes i popularss, la frustració evident de l’expectativa de la igualtat d’oportunitats resulta una poderosa força de malestar i d’humiliació. No és tant un sentit de classe el que els mobilitza, sinó la sensació que no tothom accedeix al que mereix. Haver estat víctimes d’un engany.
La manca d’igualtat d’oportunitats no només té a veure amb les possibilitats econòmiques de disputar la competició per la formació i accedir a centres d’elit. Té relació amb la diferent capacitat per valorar allò que pot resultar convenient, estratègic, per entrar en aquesta competició. Miranda Fricker, parla de l’existència d’una “injustícia epistèmica”, és a dir, els grups socials en posicions inferiors pateixen també una discriminació en relació amb la informació i el coneixement que disposen. No es tracta de titulacions reglades, sinó del capital cultural al que s’hagi pogut accedir des d’un determinat nínxol de la societat que pateix limitacions i no sols econòmiques.
