Una recreació magnífica de l’univers de L’Havana, feta per l’escriptor que a hores d’ara millor en parla, millor la coneix i millor la descriu. Un llibre de contes, d’històries aparentment diverses i disperses que tenen en comú el retrat de cubans que no deixen de ser-ho encara que acabin vivint fora durant molt temps. Un conjunt de narracions entranyables i sentides, retalls de vida que en certa manera es podrien intercanviar de cubans que despleguen les ànsies de viure malgrat viure en un temps i en un país faltat gairebé de tot. Fragments de vida, de gent bàsicament solitària, que recorren una ciutat especialment atractiva i seductora en les seves nits. El món de la música, l’encant dels boleros, els escriptors frustrats, soldats tan perduts a Angola com quan retornen al seu país, i la desesperació de tants cubans que s’embarquen cap a Miami com també d’aquells que no se senten amb forces per allunyar-se d’una ciutat que, malgrat tot, els captiva. Relats sentits i profunds que trasllueixen un cert deix autobiogràfic de l’autor, encara que estrictament no ho són, que ens transporten a l’atmosfera subjugadora d’una ciutat caribenya que és plena d’històries que mereixen ser explicades. Històries totes elles carregades d’amor, de passió i de dosis notòries d’erotisme, com només el saben transmetre els escriptors cubans. Nostàlgia també per uns temps que es van desdibuixant i desapareixent.
Leonardo Padura és un prolífic i molt reconegut escriptor cubà, una part substancial de l’obra del qual pertany al gènere policíac. El seu inspector, curiosament anomenat Mario Conde, és un referent de l’antiheroi policial, amb bones dosis de desencant, desordre i mala vida; alhora que una manera d’introduir una considerants crítics sobre la societat i del propi règim cubà. Periodista i guionista de cinema a més de novel·lista, fa uns anys va trencar els límits del seu gènere policíac al publicar El hombre que amaba los perros, on reconstrueix la vida de Trotski i del seu assassí Ramon Mercader, el qual va viure els seus darrers anys justament a L’Havana. A Aquello estaba deseando ocurrir (Tusquets, 2o15) posa en joc en un conjunt de narracions que tenen molt en comú una visió d’una ciutat i d’una colla de personatges preferentment nocturns que malden deixar anar les seves emocions i construir-se una vida habitable, en un entorn que encara que captivador és notòriament difícil i hostil.
