La senyora Rosa, als seus vuitanta anys acabats d'estrenar, s'adona, per primer cop a la seva vida, de moltes coses. I cap d'elles l'hi agrada.
Serà la mateixa Rosa qui en primera persona ens vagi explicant els esdeveniments. Començant pel dia que decideix emancipar-se, ella que sempre ha viscut dins de la casa de nines que li va construir el pare i que ara els fills es volen vendre.
Primer va ser obedient amb els pares, era el que pertocava; després va creure a u marit que poc va tardar a anul·lar-la i arraconar-la com un moble vell; i ara veu com els fills volen dirigir la seva vida sense contemplacions. Ja en té ben bé prou. M'està farta. Vols ser ella qui, per primera vegada, decideixi que vol fer i quan i com ho vol fer.
La senyora Rosa és tot un personatge; una iaia entranyable que roba el cor del lector. Però no ens podem oblidar de la veritable protagonista: la casa de nines.
No és només una casa de nines. És el reflex d'una societat; el mirall on es veu reflectida; l'eina que li permet canviar la seva vida, encara que sigui de manera fictícia i el detonant de les seves ànsies de llibertat. Moure les figueretes de Lord i Lady Hopkinson l'ajuda a veure les coses clares, a voler empoderar-se i poder fer, per un cop a la vida, el que li rota.
Escrita amb un to irònic que arrenca més d'un somriure i a vegades una forta rialla i tot. Maria Vilanova ens situa en dos moments històrics recents i força convulsos: L'intent d'independència de Catalunya, amb els aldarulls pots sentència i el Brexit. Tracta, a més a més, temes molt durs als quals la senyora Rosa haurà de fer front i mantenir el cap fred, per molt que costí acceptar segons quines coses.
Una novel·la curta que atrapa des de l'inici, que et fa seguir endavant per tal d'esbrinar com acabarà tot plegat, si la senyora Rosa claudicarà a les pretensions dels fills o si se'n sortirà i viurà la seva cobejada llibertat.
