Feia temps que tenia pendent endinsar-me en la prosa d'aquesta autora, hi ha estat gràcies a aquesta traducció feta per labreu edicions que m'he decidit a fer-ho. He tardat massa, ara ho sé. I a la meva llista ja hi ha uns quants títols més, tots publicats per aquesta editorial.
Ens situem al Paris dels anys 30 on ens trobem a la
Djuna i en
Rango que viuen una història d'amor força desigual. S'atrauen per oposició, no poden ser més diferents l'un de l'altre. Dins una barcassa al Sena creant la seva illa d'amor dins el caos més absolut que hom es pugui imaginar. Però, ell és cassat amb la
Zora, una ballarina que està malalta. La malaltia de la
Zora no és només física, també ho és de l'ànima. Els tiranitza a tots dos, a
Djuna i a
Rango, tot i que diu que accepta la seva relació el cert és que els fa la vida impossible amb les seves exigències de malalta patològica. És una persona egoista que vol que el nom giri al seu voltant.
Entre tots tres es creen unes relacions de dependència mútua que resultaran asfixiants, tòxiques i destructives per als membres d'aquest complexa triangle amorós. Les coses encara es complicaran més quan en
Rango comenci a militar en un partit polític.
Una relació a tres bandes completament desigual, on tothom perd, uns més que altres es clar, i on tothom se sent frustrat. Tres maneres de viure l'amor: la poètica, utòpica, esbojarrada i caòtica de la
Djuna front la controladora, gelosa i egoista d'en
Rango; o la manipuladora i maquiavèl·lica de la
Zora. Tres maneres d'entendre l'amor que ens reflecteixen a la perfecció com són els tres protagonistes.
Anaïs Nin ens exposa d'una manera quasi filosòfica els diferents estadis de l'enamorament que pateix la
Djuna: de l'amor inicial utòpic i poc realista, al desengany final.
M'ha encantat la metàfora de les cambres del cor, de manera que pots entrar a una d'elles, la que en aquell moment et faci sentir millor i trobar el recer necessari per encarar la frustració que provoquen les altres. El retrat que fa dels tres personatges i la forma com cada un d'ells encara la vida.
La prosa quasi poètica de l'autora fa que no puguis deixar de llegir, tot i que hi ha escenes que costen de pair, amb metàfores que van un pas més enllà i que m'han resultat un xic enrevessades, però alhora boniques i entenedores.
