Viure i cobrar sense treballar és una fantasia que tots hem tingut alguna vegada. Hem imaginat a quines activitats recreatives i lúdiques dedicaríem el nostre temps amb la tranquil·litat de cobrar una bona nòmina i sense que, en contrapartida, haguéssim de fer uns horaris, assumir unes responsabilitats, donar comptes… Fer ingressos i viure la vida sense esforç i sense la condemna bíblica del treball, qui més qui menys, se’ns posaria bé. Però, per la majoria dels mortals és un pensament momentani, una pura quimera que no es complirà mai i que, probablement, és molt millor que no es materialitzi. Aquesta setmana, però, hem descobert que hi ha gent prop nostre que si, que la vida li ha regalat aquesta possibilitat. Vint-i-tantes persones (no en diré treballadors per respecte als que ho son) a sou del Parlament de Catalunya i sembla que de manera extensiva a altres institucions com la Sindicatura de Comptes han obtingut el privilegi de, només amb quinze anys d’antiguitat, poder cobrar el salari complert a partir dels seixanta sense acostar-se a la feina. Ull, no és una jubilació anticipada. Com a bona cultura funcionarial, continuen essent propietaris de la plaça i van generant triennis que engrandeixen el seu salari. El concepte utilitzat per aquesta magnífica obra de deixadesa, ganduleria i malbaratament dels recursos públics rep el poètic nom de “permís d’edat”. El tema no és nou i sembla que aquesta prebenda es remunta el 2008. El procediment clar: es volen renovar alts empleats de la institució i als responsables polítics que no se les volen tenir amb els funcionaris, decideixen oferir-los un retir daurat que és cobrar i no acostar-se a la feina. Perquè la cosa no faci tan mal d’ulls, s’estén a tots els funcionaris de la institució, els quals s’apunten delerosos a tal possibilitat. El petit considerant a tenir en compte, és que això tan injust, injustificat, immoral i costós ho paguem entre tots. Ningú hauria finançat de la seva butxaca tan il·lògica situació de privilegi.
El tema no és anecdòtic i posa de relleu no només la manera frívola en que s’utilitzen massa sovint els cabals públics, sinó també els beneficis que implica treballar a l’ombra del poder. Perquè si el mateix concepte resulta inacceptable, també descobrim uns nivells de salaris en algunes activitats que res tenen a veure ni amb consideracions de proporcionalitat ni amb el mercat. Hem vist nòmines que van dels 4.000 als 10.500 Euros mensuals. Xifres impúdiques. Quan el tema ha aparegut, han quedat fotografiats els presidents del Parlament que hi ha hagut ençà del 2008 i que han donat per bona la situació. Ernest Benach de manera maldestre ho ha justificat en nom de que “eren altres temps”. I tant. Temps de crisi econòmica, d’acomiadaments i precarització que ell, però, ben assegut en el cotxe oficial que es va fer “tunejar” per viatjar més còmode, no es va donar compte del que passava a fora. De fet, cap “temps” dona coartada a una cosa com aquesta i més els valdria als molts que ho sabien, que passessin vergonya, demanessin disculpes i ho arreglessin. Perquè a banda de presidents de la institució, hi havia meses del Parlament amb representants de tots els grups parlamentaris els quals sembla que o bé no es miraven el pressupost anual que aprovaven, o bé s’instal·len ara en el cinisme d’argüir un desconeixement que no podien tenir. Hi ha també tots els diputats de la Cambra, de les bancades del Govern o bé de l’oposició, a més de la multitud de filtres de control pressupostari que s’havien d’haver adonat, denunciat i impedit el que algú ha definit com una “pràctica de pillatge institucionalitzada”.
Constatem sovint el distanciament de la política per una part creixent de la ciutadania i fins i tot les actituds “antipolítiques” que reforcen els discursos populistes i il·liberals de les dretes extremes. Encara que les falles del sistema democràtic no justificaran mai la seva negació, fets com el dels salaris del Parlament així com la deixadesa i frivolitat que ho ha permès, són el brou de cultiu del discurs dels que s’han constituït com antisistema. Així és fàcil bastir l’existència d’una casta feta de connivències entre funcionaris i polítics la finalitat última de la qual en seria l’extracció de bons salaris i tota mena de canongies. Si no es depura de manera clara i exemplar aquest tema i totes les seves derivades, en això el país hi haurà perdut coses molt més importants que diners.
