Com era de preveure quan hi va haver l’atac de Hamàs a Israel, qualsevol cosa que passi a Orient Mitjà tendeix a escalar i convertir-se tant en un gran conflicte amb dosis ingents de violència i dramatisme, alhora que aixeca el vol de gran conflicte de l’àmbit internacionals. Un territori geogràficament petit, però que ençà de 1948 quan es va crear l’estat d’Israel, s’ha convertit en lloc i motiu de discòrdia de la geopolítica internacional. Si congrien tots els fantasmes, primer del món bipolar dels blocs com després els equilibris inestables d’un món on tenen importància múltiples agents. Càrrega simbòlica i política de grans dimensions per al món àrab i ferida oberta per un món occidental compromès amb una defensa, sovint de manera exagerada i incomprensible, de l’estat d’Israel i les seves pretensions aniquiladores de qualsevol esperança per a Palestina. Ara s’ha reactivat un conflicte que mai ha deixat d’existir, encara que darrerament una mica en somort en termes informatius. No cal tenir grans dots de predicció per saber que només estem al començament. S’ha frenat, de moment, la gran ofensiva terrestre de l’exèrcit israelià, però en l’espera ha bombardejat i arrasat amb tot, hospitals inclosos. Abans de començar, els morts ja es compten en diversos milers i la vida dels palestins de Gaza convertida en un malson i a les portes d’un drama humanitari dels que poden marcar una època. A la violència militar brutal, s’hi suma una insuportable violència psicològica que és tant o més aterridora. Aquest és un conflicte que sempre s’ha caracteritzat per la pretensió d’aniquilar l’adversari. No n’hi ha prou en guanyar batalles. La dimensió religiosa i dona un component agonístic. El mandat diví, el concepte de terra promesa, justifica la finalitat d’extinció de l’altre. Israel diu que només pretén seguretat per a la seva gent, però no permet cap esperança de futur als palestins, condemnats a una supervivència penosa en una presó a cel obert com és Gaza.
El conflicte -la guerra, diguem-ho clar- té una dimensió global absolutament inevitable. De fet, més enllà dels contendents directes i del perquè justament s’ha desencadenat aquest nou episodi, forma part d’enfrontaments i els equilibris difícils de més gran abast. Un conflicte localitzat més que té a veure en la gran confrontació política i comercial entre Xina i els Estats Units, com també ho és la guerra, que ara ha passat a un segon pla, entre Rússia i Ucraïna. Justament al desplaçar-se el focus, Rússia recupera protagonisme en la política global atenent al seu paper tradicional d’amic del món àrab que li ve de l’època soviètica. En aquest tema serà un actor decisiu, sempre com a peó avançat de l’estratègia xinesa. La seva capacitat d’exaltar o bé contenir l’Iran resulta en aquests moments molt rellevant. Estats Units, en canvi, tenen molt poca capacitat de maniobra. Han de contenir les ínfules capa a la violència extrema per part d’un estat d’Israel en mans d’ultraortodoxos i gent poc donada a la moderació. Per Netanyahu, la guerra ha esclatat en el millor moment, li proporciona una supervivència política que estava absolutament en entredit entre els casos de corrupció i la seva aposta pels plantejaments il·liberals tan en boga a tot el món. Sap que els Estats Units els armaran, els seguiran i els justificaran qualsevol cosa. L’electorat i el finançament jueu és crucial en la política americana, especialment pel Partit Demòcrata i un Joe Biden que no passa un gran moment polític. A Europa, com en el cas d’Ucraïna, li toca un paper menor, però sobretot, pagar-ne les conseqüències. Aquí, el problema rau d’entrada en tenir una posició comú, no només entre països, sinó sobretot entre famílies ideològiques i polítiques. El conservadorisme és, tradicionalment, més sionista que una esquerra que manté el posicionament pro-palestí. La dissonància, per posar un exemple, entre l’alineament total de Von der Leyen amb Israel i la demanda de contenció i un futur per Palestina de Josep Borrell ha estat notòria, s’ha deixat sentir. No és un tema menor, que la població d’origen àrab a Europa sigui relativament gran a més del seu veïnatge mediterrani. Un alineament acrític, justificador, amb Israel ens farà ser els primers destinataris de la violència gihadista cega cap a Occident, els receptors de l’efecte boomerang.
