L’univers productiu, industrial, de la segona meitat del segle XX s’està esmicolant en el món digital. A Occident, venim de societats hegemonitzades per la classe mitjana, amb treball, expectatives raonables d’augment del benestar, de protecció i seguretats estatals i d’innovacions tecnològiques, la majoria de les quals eren finançades amb fons públics. Justament les tecnologies de la comunicació i la informació que han generat aquesta profusió inaudita de grans negocis privats, té el seu origen en investigació i recursos estatals. Aquesta economia digital paradoxalment es caracteritza per crear una desigualtat cada vegada més gran entre una petita elit i la resta de la població, sense que en cap cas reposin en forma d’impostos les aportacions públiques rebudes. Algú ha definit això com una economia de donut, és a dir, sense res al mig. Una activitat la d’internet que genera beneficis brutals, però gairebé sense empleats. Quan Facebook va comprar WhatsApp en 2014, va pagar l’equivalent a 345 milions de dòlars per cadascun dels seus 55 treballadors. L’economia digital concentra riquesa i disminueix oportunitats. Els nivells salarials mitjans dels treballadors, arreu del món, no han deixat de decréixer en les últimes dècades. Als Estats Units ho han fet un 30% en els últims quaranta anys.
L’entorn digital genera molt poc treball, i encara part del que crea és poc qualificat i precari, especialment en les fases de fabricació i en la de distribució cap al consumidor final. Xoca tanta tecnologia innovadora i com requereix de treball tan poc qualificat en alguns aspectes, no incorporat a les seves plantilles a més de molt mal remunerat. Més enllà de les múltiples formes de subcontractació i subrogació de funcions, la diferència en llocs de treball entre l’economia industrial i la digital resulta abismal. Mentre que Alphabet tenia a principis de 2018 una capitalització borsària de 710.000 milions de dòlars -la segona després d’Apple-, només donava feina directa a 70.000 persones; General Motors, amb una capitalització dotze vegades inferior dóna feina a 250.000 persones. Ho reflexa molt clarament l’acudit americà: “una fàbrica moderna només dóna feina a un home i un gos. A l’home perquè doni de menjar al gos i el gos perquè mantingui l’home lluny de la maquinària”.
L’huracà digital ha fet miques sectors sencers de l’economia, donant com a resultat un procés de concentració dels beneficis i la destrucció i precarització de multitud de llocs de treball. No es produeix tant un problema relacionat amb la robotització, que afecta seriosament a algunes activitats de planta industrial, com el desplaçament de treball formal a condicions informals i fins i tot no monetitzades, com és especialment evident en les funcions que tenen a veure amb la formació o amb la creació de continguts culturals. El model de negoci distribuït de Google s’ha traslladat al turisme, amb plataformes que han pràcticament liquidat les agències de viatges, que faciliten la contractació directa de vols o places hoteleres. Airbnb està provocant serioses dificultats en el sector hoteler, com Uber en el sector del taxi. Es venen com a innovadores activitats que, en realitat, es constitueixen de manera informal, sense empleats i sense pagar impostos. John Doerr i el controvertit Travis Kalanick van crear Uber en 2009 amb l’aparent modesta pretensió de facilitar tecnològicament formes innovadores de transport públic. “Un programari que menja taxis” en paraules de Marc Andreessen. Només ocupa 1.000 treballadors de manera directa. Tot i que no disposa de cap automòbil i els seus actius són poc més que un programari, té una valoració de més de 62.500 milions de dòlars, que és molt més que el que valen conjuntament les dues grans companyies de lloguer d’automòbils, Avis i Hertz, que entre les dues tenen més de 60.000 empleats. Participada per l’Aràbia Saudita i Goldman Sachs, Uber ha generat moltes expectatives i disrupcions, però els seus resultats continuen a la zona de pèrdues. La maniobra d’aquestes companyies de plataforma no és altra que rebentar preus temporalment, la qual cosa és possible amb la seva abundant finançament, per acaparar el negoci i poder establir preus elevats. És la mateixa estratègia de Walmart en el comerç minorista analògic. És un model tan antic que consisteix a practicar dúmping. El seu triomf no té a veure amb la tecnologia i si més aviat amb la seva immunitat per a no respectar regles ni legislacions. No hi ha innocència de cap tipus en aquesta il·lusió que se’ns ven com “economia col·laborativa”.
