Quan la caiguda del bloc comunista, a finals dels 80 i principis dels 90, el capitalisme triomfal va preveure una victòria definitiva del liberalisme i el capitalisme, Fukuyama va parlar de la fi de la Història.
Les democràcies populars de l’Europa Oriental van ser substituïdes per democràcies liberals, a l’empara de la UE primer i l’OTAN després, sumant model econòmic a la geostratègia atlantista liderada per Washington. Alhora que s’instal.laven fàbriques occidentals en busca de mà d’obra barata, s’obrien els mercats als productes de consum occidentals i tancs i míssils de l’aliança atlàntica s’hi anaven instal·lant.
 |
| La caiguda del Mur de Berlín |
A Rússia, Boris Yeltsin desmantellava l’estat soviètic mentre repartia el control de les matèries primeres entre els seus aliats polítics, cleptòmans compulsius i amb entrellaços mafiosos.
Del primerenc liberalisme naïf dels primers governs post-comunistes, a excepció de les transicions liderades per ex-comunistes reconvertits en socialistes de saló luxós, s’ha anat passant a un nacionalisme cada cop més autoritari i identitari que dona resposta, ni que sigui primàriament, a la decepció de bona part de la població que no ha vist recompensada la protecció que li prestava l’Estat socialista (habitatge, sanitat, treball, educació, conciliació familiar, dret de les dones, etc) amb un benestar material que vesteixi en texans les llibertats individuals conquerides. Polonesos, búlgars, romanesos, eslovacs i hongaresos són perifèrics i en alguns casos pàries dins a la UE.
 |
| Viktor Orban, president d'Hongria |
La llibertat que van voler atorgar els occidentals als antics enemics derrotats, no va anar acompanyat de justícia social, ans al contrari, i això ha fet que la nostàlgia per la seguretat vital de temps passats vagi guanyant terreny, alhora que també l’ordre dels estats autoritaris d’antany. L’anatemització del socialisme per part del liberalisme occidental en la seva expansió a l’est, ha fet que el nacionalisme identitatari hagi cobert la resposta alternativa al liberalisme democràtic imposat i fracassat. Alhora que l’economia de mercat s’introduïa en les societats de l’est d’Europa, l’extrema dreta començava a fer desfilades cada cop més nombroses al llarg d’unes dècades decebedores, albergs i cases amb immigrants prenien foc i diputats filonazis han anat ocupant escons a parlaments regionals i estatals.
L’estatus quo europeu està conformat per un consens a l’entorn de l’estat del benestar defensat per liberals moderats, socialdemòcrates i cristianodemòcrates, ignorant que la raó essencial de l’estat del benestar no són els serveis públics, sinó la redistribució de la riquesa a través d’aquests i de la fiscalitat. Alhora, el consens avala polítiques d’austeritat antisocial i de suport al capitalisme financer. Un mesclum que ens ha portat al sot de la crisi més dura del capitalisme des del Crack del 29, importada des dels EEUU i que s’ha estancat al Vell Continent, fent estralls a les classes mitjanes i les classes populars.
Davant aquest escenari, a la UE occidental han aparegut com a alternativa d’aquest establishment políticofinancer unes esquerres alternatives més o menys reeixides i una extrema dreta populista i identitària. A la UE oriental, amb el socialisme transformador bloquejat durant anys per les tesis anticomunistes, l’única alternativa al stablishment és el nacionalisme autoritari cada cop més triomfant electoralment, governant a Hongria i a Polònia, aixecant banderes amb porcs com a reacció islamòfoba, el nou paradigma de la dreta autoritària i identitària europea.
L’anomenada crisi dels refugiats ha posat damunt el tauler les cartes a la UE, i l’estatus quo polític, amb voluntat humanista s’ha vist aturada per l’autoritarisme identitari que s’inocula també en els partits i governs centristes occidentals.
Mentre Merkel humiliava l’esquerra alternativa grega, ha deixat que l’ou de la serp es trenqui i l’escurçó campi pel cor d’Europa, més enllà dels Parlaments que ja controla.
