Catalunya no té Govern, però té i tindrà dosis enormes d’escenificació. Fa anys que estem sense qui ens governi, cosa força evident en els temps de pandèmia que hem viscut, i no sembla que l’excepcionalitat del país apressi a ningú. Els aprenents de bruixot diuen que l’important és controlar els “tempos” polítics, no precipitar-se. No importa el temps, les urgències, ni les mesures polítiques que no poden esperar. Els trens van passant per a desesperació d’una societat que, quan va a votar, prefereix fer una afirmació d’identitat més que no pas una aposta per algú que li pugui resoldre les coses, o almenys intentar-ho. La política ja fa temps que no està en mans de polítics, sinó de guionistes que fan servir actors per explicar-nos històries que ens emocionin.
Pere Aragonès ha estat derrotat per segona vegada. És la història d’una humiliació anunciada. En part una vendetta entre enemics íntims, però sobretot la posada en evidència que el domini de la situació està en mans de Waterloo i de la seva secció de l’interior. Sembla que tothom ho ha entès, menys Esquerra Republicana, convençut aquest partit que si està disposat a prendre’s tot l’oli de ricí que faci falta, al final es farà amb el poder. La Presidència tot s’ho val. El que no semblen captar és que, quan els hi entreguin nominalment la vara de comandament, aquesta estarà buida de contingut, sense cap credibilitat i amb un president emmanillat. Un cop més, un vicari. ERC tindrà nominalment la presidència, però no obtindrà ni el poder ni els deixaran governar. Aquest és el marc fixat per JuntsxCat. Laura Borràs exercirà, com ja ho fa, de evident mestressa del negociat barceloní, mentre l’estratègia i el predomini institucional i polític és trasllada a un quimèric Consell per la República que, tema menor es veu, no ha elegit ningú. Entremig, els republicans hauran hagut d’entregar la seva estratègia política a Madrid i Brussel·les que es posarà al servei del conflicte obert i continuat amb l’Estat que vol Carles Puigdemont.
Suposo que qui ha dissenyat l’estratègia d’ERC es deu considerar una llumenera, però en realitat sembla exercir d’enemic. Quan la darrera setmana de la campanya electoral van voler tancar ostentosament la porta a un pacte d’esquerres amb el PSC i els Comuns, des del local de campanya de Junts van brindar amb cava. Acabaven de fer als republicans presoners de la seva estratègia, havien entrat en el seu marc polític i mental. Es tancaven a qualsevol altra possibilitat o alternativa que és, al cap i a la fi, el que els hauria fet forts en la negociació. El menyspreu expressat cap a Salvador Illa, ben ostentós i desagradable perquè ningú dins el món independentista els podés acusar de possibles “traïdors”, va resultar un evident tret al peu, una autolimitació que avui paguen cara, tot i que més ho sufraga és la societat catalana que hauria tingut una oportunitat de sortir d’una divisió de blocs que l’ofega. Aposta conservadora i aparentment poc arriscada: continuar amb l’estratègia irredemptista. Per dissimular que entre esquerra o dreta, havia fet aquesta darrera opció, van creure que calia abraçar-se el més fort possible amb la CUP fet que, al seu entendre, forçaria a Junts a entregar-se fàcilment a un pacte. Vist des de fora, no sembla una gran idea que per convèncer a un partit liberal-conservador t’hi presentis amb un acord programàtic amb un partit que es defineix a ell mateix com a “anti-sistema” (una cosa ben estranya aquesta, si s’analitza la sociologia i localització del seu vot). L’argument per allargar l’agonia política els havia estat servit amb safata a aquells que tenen tot el temps del món i cap ganes de que Catalunya tingui un govern efectiu i encara menys convencional.
Probablement al final, apurant els temps, hi haurà alguna mena de pacte que pot resultar força vergonyant per ERC. JuntsxCat pot tenir la temptació de forçar noves eleccions, però fins i tot el molt activable electorat independentista sembla mostrar signes de cansament com ho expressen els vuit-cents mil vots menys obtinguts a la darrera cita. La demoscòpia els hi desaconsellarà. Probablement tindrem Govern, però altra cosa serà que pugui governar en un clima amb tantes malvolences i comptes pendents. De fet, però, en la política actual ja no va d’això sinó d’ocupar l’espai per poder actuar. Serà com anar al teatre amb uns quants escenaris oberts al mateix temps i a la mateixa sala. Per alguns, la perspectiva deu resultar emocionant, per altres, pur avorriment d’una obres ja molt vista.
