La política sempre ha tingut un component de representació teatral, però els darrers temps sembla que ja només és això. Els continguts ja són només una qüestió residual doncs el què importa és bàsicament l’aparença. En la possible conformació –o no- d’un govern de coalició a Espanya s’han dedicat tres mesos a no negociar absolutament res i si en canvi a desenvolupar estratègies comunicatives perquè o bé els uns o els altres es fessin amb el relat de la situació. El PSOE havia d’evidenciar la nul·la col·laboració de les diferents dretes hispàniques en facilitar la governabilitat i així convertir als ulls de la societat espanyola com a inevitable i inexorable el pacte amb Podemos. Les reiterades peticions d’oxigen de Pedro Sánchez a Ciudadanos i al Partit Popular tothom sabia que no portaven enlloc ja que ambdós partits estan ubicats en una guerra particular per liderar la dreta i practiquen una subhasta per veure qui s’assembla més a Vox. L’electorat socialista, encara que fos mer teatre, no ha entès aquesta prioritat de pacte cap a la dreta, més propens a un acord d’esquerres que, almenys de manera pública, el candidat socialista s’ha resistit a fer. S’han perdut tres mesos i s’ha generat molt desencant com per jugar amb l’amenaça de repetir unes eleccions que, molt probablement, portarien a una recuperació de las dretes degut a la desmobilització de les esquerres. Calia?
Segurament que Podemos no ha posat fàcil arribar a un pacte polític. Després del fracàs electoral, Iglesias necessita en clau interna del partit, donar la sensació que aconsegueix un acord molt favorable. No s’ha de ser cap prodigi en l’anàlisi polític per deduir que el partit socialista no es pot permetre una imatge de “doble govern” amb elements de Podemos gesticulant i marcant perfil propi a tothora. En un país on encara no s’ha estrenat el sistema de govern de coalició i amb unes dretes amenaçant amb tots els mals del món, les formes governamentals seran tant o més importants que els continguts de les polítiques que es practiquin. Aquí el germà petit de la possible coalició juga a crear un imaginari en el que el partit gran no vol fer altra cosa que humiliar-lo. Segur que no és ni tant ni tant poc, però aquesta estratègia cinematogràfica de dos cotxes que condueixen a tota velocitat cap a l’abisme, esperant que sigui l’altra el que freni, pot acabar malament. De fet, sempre acaba malament. Probablement, els estrategs de ambdues formacions no han entès que al vehicle cap a l’abisme és un de compartit i que això va més aviat del desenllaç de Thelma &Louise.
Si això acaba amb noves eleccions, més enllà del resultat que s’hi pugui produir, haurà estat un gran fracàs de les esquerres d’aquest país, les organitzacions de les quals hauran preferit la immolació abans que un pacte, que vol dir algunes renúncies. Les presses maldestres de darrera hora intentant salvar-ho, no poden amagar l’immens error d’estar durant mesos en mans d’experts de comunicació els quals creuen que la política és un joc d’escacs. Confonen el guarniment amb el pollastre. La molta gent que va votar al PSOE, ho va fer a un projecte polític i no pas per a poder desplegar vel·leïtats tacticistes d’uns gurus de la comunicació i el màrqueting polític, la finalitat dels quals sembla voler competir amb intel·ligència amb els homònims de l’altra partit. La situació política actual a Espanya i la posició de l’esquerra en ella requereix de més estadisme i amplada de mires que no pas de punyeteries de curta volada i estratègies més pròpies de casino de poble. En aquesta bugada, encara que acabi bé, s’hi han deixat molts llençols. Els acords, més enllà de la seva formulació precisa, requereixen d’entorns de confiança. La humiliació resulta una de les pulsions humanes més estúpides. No aporta res a qui la provoca i alhora genera negativitat i vergonya col·lectiva. Sempre dóna més bons resultats la generositat.
