La política tradicional, especialment en els sistemes democràtics, s’ha caracteritzat perquè els governants fessin allò que era previsible i esperable; que les seves intervencions públiques fossin de natural força avorrides i que les seves actuacions tinguessin a veure amb allò que havien dit i s’havien compromès a fer. La millor política sempre ha estat aquella en la que prima l’actitud tranquil·la, l’explicació racional i raonable, la voluntat de transmetre confiança i de posar condicions per l’estabilitat. Ni l’activitat econòmica ni la vida social tenen res a guanyar en situacions d’inconsistència i poc equilibri, ja que tot indueix a la retracció i a l’espera. La bona política és reticent a l’èpica i a la sobreactuació. Els dirigents dels països amb major nivell de benestar resulten escassament coneguts fora de les seves fronteres. Qui coneix els primers ministres de Noruega, de Suècia, de Suïssa, de Dinamarca o d’Austràlia? No és que aquests països hagin tingut la dissort de disposar de líders tímids i de poc carisma, sinó que la cultura política i l’exigència social és la de elegir i posseir dirigents que s’ocupin, de manera seriosa, d’allò que és col·lectiu de manera continuada i efectiva, sense grandiloqüències, seguint aquella màxima que algun catòlic va definir com “el bé no fa soroll, i el soroll no fa bé”.
És força evident que els darrers anys la política ha mudat, de manera bastant generalitzada, cap a una activitat estrident i emocional, on el component d’espectacle s’ha acabat imposant per damunt de la substància. Temps líquids, inquiets, en el que tot es transforma i on els antics equilibris entre capital i treball han saltat pels aires i la confiança en la política i en el bon funcionament dels sistemes democràtics s’han esquinçat. Temps de baladrers, de lideratges polítics en mans de milhomes i de piròmans que creuen que la ciutadania prefereix l’exhibicionisme impúdic més que no pas una bona i tranquil·la gestió. S’ha anat imposant, gairebé arreu, les formes populistes d’aquesta dreta desacomplexada de llenguatge extremadament barroer, incapaç de tenir un programa polític digne d’aquest nom, que apel·la i fomenta les baixes passions i que com l’emperador romà promet calar foc a la ciutat perquè els súbdits puguin gaudir de l’espectacle. No pretenen canviar res de la realitat que incomoda a una ciutadania desconcertada, sinó surfejar en el aparent desgovern i el caos per tal de mantenir els interessos i les hegemonies socials de sempre. Amb les seves sortides de to continuades i les seves performances juguen a una certa transgressió revolucionària, però en realitat són radicalment reaccionaris. No construeixen res innovador, no obren perspectives per un nou demà, només proporcionen un desfogament momentani darrera del qual hi ha el no res.
El context de la pandèmia s’ha demostrat extraordinària per a l’exhibició de líders polítics que practiquen l’estratègia del “boig”, que resulten absolutament imprevisibles, que poden deixar anar qualsevol ocurrència, que poden dir una cosa i poc després justament la contrària sense cap mena de rectificació formal i sense que sembli que passin cap mena de vergonya. En aquest estil, resulta força obvi que ha excel·lit Donald Trump. Que el dirigent de la principal potència mundial afirmi que el virus es combat injectant-se lleixiu no és ridícul, sinó tràgic, com ho és que Jair Bolsonaro al Brasil aboni les concentracions per portar la contraria a la ciència que demana, des del coneixement, el confinament social. Perquè d’això es tracta precisament, de portar la contrària a la raó, al sentit comú, a la correcció política i, especialment, a la cultura democràtica. Una estratègia la de dir bajanades que no ha quedat reduïda ni molt menys a aquests dos mandataris. A Europa ,i també a Espanya, abunden. L’argumentari demencial i les actituds desafiants contra tota lògica impregnen el discurs forassenyat de tota la dreta identitària europea, de Gran Bretanya a Polònia, que pretén tapar la seva niciesa amb elucubracions sobre conspiracions xineses i interessos geopolítics o fins i tot genocides que podrien estar ocults. La incertesa i la por acostumen a donar vida als monstres.
