Thomas Mann des del seu exili nord-americà en els anys quaranta, afirmava que tot i la derrota de Hitler en els camps de batalla, el feixisme ressorgiria en altres llocs i moments, fins i tot als Estats Units, i que ho faria de manera enganyosa “en nom de la llibertat”. Després de la Segona Guerra Mundial i de l’horror de l’Holocaust, el feixisme reapareixeria amb algunes formes renovades i un llenguatge transformat. Considerava la pulsió totalitària com una malaltia endèmica present en totes les societats, a l’espera que es produeixin les condicions adequades per aflorar i convertir-se en epidèmica. De fet, creia Mann i s’ha demostrat plenament, que no es pot reduir el feixisme a una anomalia històrica que es va produir i es pugui recloure a l’Europa dels anys trenta. Els éssers humans som tan racionals com absurds, i el feixisme és el cultiu polític dels nostres pitjors sentiments irracionals: el ressentiment, la xenofòbia, l’odi, el desig de poder i la por. A tot això caldria afegir l’arrogant cultiu de la ignorància. Com va escriure el director cinematogràfic Federico Fellini: “El feixisme sempre sorgeix d’un esperit provincià, d’una falta de coneixement dels problemes reals i el rebuig de la gent -per mandra, prejudici, avarícia o arrogància- a donar un significat més profund a les seves vides”. A partir de la crisi econòmica de 2008, han confluït molt diversos malestars socials i culturals, una gran part dels quals són aprofitats i estimulats per moviments polítics que no fan més que explotar la rancúnia i induir la mutació dels consumidors-electors ja molt precaritzats cap a diverses variants d’adscripció a allò identitari, entès això com un refugi en valors i distintius que són poc més que imaginaris i il·lusoris. Plantejaments polítics molt reconeixibles per l’ús continu que fan d’eslògans i retòrica i, sobretot, per l’apel·lació a l’emocional i a la conformació d’un “nosaltres” enfront d’un “ells”.
L’assagista holandès Rob Riemen, considera que, més que el fonamentalisme islàmic, la major amenaça per al nostre món és la crisi inherent a la societat de masses: la crisi moral, la creixent trivialització i l’embrutiment de la nostra societat. Caminem a la deriva, arrossegats i empesos pels nostres propis desitjos i ansietats. Quan el llenguatge perd el significat, no pot existir cap forma de veritat i la mentida es converteix en norma. No hi ha una mesura per a les nostres accions i tot es torna subjectiu. El meu jo en particular, el meu ego, es converteix en la mesura de tot, i llavors l’únic que importa és que sento jo, que penso jo. El delicat ego com a centre de totes les coses, no tolera la crítica dels altres i no tolera l’autocrítica. El feixisme perviu com la politització de la mentalitat del rancorós home-massa. És una forma de política emprada pels demagogs, l’únic mòbil dels quals és l’execució i ampliació del seu poder, per això explotaran el ressentiment, assenyalaran bocs expiatoris, incitaran a l’odi, amagaran el buit intel·lectual amb eslògans i insults estridents, i convertiran l’oportunisme polític en una forma d’art amb el seu populisme. El feixisme va arribar al poder a Alemanya, dominant totalment la falsedat. Les paraules són separades del seu significat i reduïdes a consignes. El llenguatge és la primera batalla que es perd davant el què és totalitari.
No caldria oblidar, que el totalitarisme sempre ha guanyat el poder com a resultat de l’arrogància, així com la covardia i traïció de les elits econòmiques, socials i intel·lectuals. La deixadesa de responsabilitats sempre és en l’avantsala del totalitarisme. Tot això ha acompanyat el trumpisme i els teòrics de la nova dreta extrema, alt-right, nord-americana. Però tot això està en els moviments populistes que impregnen Europa i que, en cada context, adopten les formes i els colors de la cultura de cada territori i cada societat en què es materialitza. Que al segle XXI cap feixista accepti ser cridat així i que es mantingui el cultiu d’una democràcia purament formal-electoral-, no amaga el profund retorn de la pulsió totalitària.
