Si alguna cosa ha canviat de manera notòria en el paisatge urbà els darrers temps, és l’actitud de les persones. Gairebé ningú observa, parla, mira, bada o escolta. Es tracta de mostrar el cercle tancat que cadascú de nosaltres forma amb el seu smartphone. S’exhibeix tecnologia i una hipercomunicació tecnològica, la finalitat de la qual és exhibir les nostres misèries quotidianes i el culte al jo. Christopher Lasch va escriure fa anys sobre la cultura del narcisisme que és inherent a la societat de consum de masses i de l’ideal individualista del liberalisme burgès portat a l’extrem. Un procés que transporta els individus de l’interès pels altres cap a l’interès per la ficció particular, de la preocupació per les injustícies col·lectives cap als problemes personals, un viatge cap a dins d’un mateix que vol ser emancipador i que es concreta en el culte a la salut física i mental, i on se substitueix la figura de referència, del polític per la del terapeuta. L’ideal de felicitat ja no seria la pau exterior, sinó la pretensió d’arribar a una d’interior. Un individu que tendeix a l’emocionalitat indiferent, egocèntrica i desenfocada, i que practica el “minimalisme moral” i l’esperit de supervivència.
Una determinada economia, unes determinades pautes de consum i el model de societat neoliberal, juntament amb els instruments tecnològics del món digital, genera un tipus d’individus i unes determinades pautes morals. Encara que, lògicament, no es pot generalitzar ja que la diversitat de cultures individuals és enorme, la tendència a generar comportaments infantilizants és estat gran. La dificultat per adquirir una visió global en un món tan complex i canviant, comporta en molts casos a un replegament cap a actituds i comportaments de nens consentits. Una de les reaccions més evidents a aquest retrocés en l’edat adulta, el fugir de la complexitat cap al simplisme, és l’augment sense parangó dels comportaments insolidaris i egoistes. Un egoisme no només ni principalment ideològic en la línia del liberalisme clàssic, no entès com un valor, sinó com a comportament emocional del tipus “ho vull, i ho vull ara”, com si la societat de consum compulsiu ens permetés participar en una festa hedonista contínua en la qual les limitacions, el NO, no existissin ni fossin possibles. Aquest egoisme instituït, té múltiples manifestacions. L’individualisme malaltís que ens porta a despreocupar davant la pobresa extrema que ens topem als carrers i els sense sostre que hem de superar per apropar-nos a un caixer automàtic han passat a formar part del paisatge urbà o el deixar d’atendre qualsevol accidentat. Res ens farà treure els auriculars, o abandonar el tecleig impulsiu de la pantalla del mòbil. Egoisme i autisme voluntari es combinen per anar surfejant per la realitat i en el trànsit per la vida.
De manera paral·lela s’ha fomentat l’accentuació de l’hiperconsum, en un narcisisme estètic i d’addicció a les compres amb derivacions quasi patològiques. Clarament hi ha una mutació del “nosaltres” al “jo”, que està descapitalitzat enormement la vida social i la possibilitat de projectes col·lectius, així com la construcció de societats més humanitàries i inclusives. El creixent vot populista, no deixa de ser una aposta en la mateixa línia. El culte al cos, el gimnàs convertit en el nou temple oratori, és una de les seves expressions més evidents encara que segurament no de les més nocives; com el de ser uns joves perpetus tant en el cos, l’estètica, les actituds i els comportaments. Acostumem a passar de manera sobtada de l’eterna joventut a la vellesa extrema. Mentrestant, usem i abusem dels nous tòtems tecnològics, la funció dels quals és de significació, de representació, i d’intentar compensar el nostre aïllament amb una ficció d’intercomunicació on la manca de veritables amistats es compensa amb brandar milers d’elles a Facebook i on la nostra interactuació va a poc més enllà dels reiterats “m’agrada” que és el mantra reiteratiu de la vida “digitalitzada”.
