L’ignorat.
«T’adones, company,
que fa ja molts anys que ens amaguen la historia
i ens diuen que no en tenim, que la nostra és la d’ells.» (Raimon)
Josep Pijoan i Soteras (Barcelona,1879-Lausanne, 1963), ha estat, i avui encara ho és, el gran ignorat de la nostra història cultural.
Potser és perquè va voler fer de la cultura de casa nostra un element d’agitació en una societat dominada per una burgesia culturalment abstreta en mirar-se el melic, tancada en ella mateixa.
 |
| Josep Pijoan i Soteras |
Arquitecte, historiador de l’art, poeta, assagista, periodista, gran divulgador de la nostra cultura, agitador cultural i català universal, és un dels exemples, per no dir el més clar, que encara avui espera el reconeixement oficial, que potser serviria perquè fos coneguda la talla intel·lectual i moral d’aquest lluitador per la cultura i perquè la majoria de catalans conegués la ingent feina que va fer per aquest país, massa sovint desagraït amb els homes i dones que han fet de la nostra cultura la que avui és, malgrat tots els enemics que ha tingut i segueix tenint.
Fou un estret col·laborador d’Enric Prat de la Riba quan aquest va accedir el 1907 a la presidència de la Diputació i més tard a la de la Mancomunitat, institució que va desenvolupar una ingent tasca per a modernitzar Catalunya, portant a terme una extensa obra social i cultural arreu del país, construint biblioteques, escoles, hospitals, carreteres, xarxa telefònica, etc. Tot allò que el país necessitava per poder viure al segle XX, sense oblidar una de les preocupacions d’aquells emprenedors com era ja aleshores el mirar i obrir-se cap a Europa. I tot això malgrat l’ofegament econòmic, com sempre ha passat, del govern de Madrid.
Una modernització que es va veure aturada, el setembre de 1924, per un general, sempre un general, que emparat per la monarquia va entrar a la història com a dictador i va cercenar, mai millor dit quan es parla de generals i de soroll de sables, aquella extraordinària feina per a crear i consolidar unes estructures d’estat gràcies a tants homes i dones, hereus d’aquells altres que des de la Renaixença havien mantingut alçada la senyera de la pàtria, i amb ella vives la llengua, les tradicions, l’art..., o sia, les nostres arrels.
Quan Primo de Rivera formà govern va prohibir l’ús del català, i el 20 de març de 1925 la Mancomunitat quedà suspesa. Aquest va ser la fi d’un altre somni de llibertat i de modernització per a Catalunya, fins que a la caiguda de la dictadura i la proclamació de la Segona República es va albirar una altra possibilitat de rellançament del país..., però aquest és un altre tema.
De tots els avenços aconseguits per la Mancomunitat i del que va significar la immensa obra feta en molt poc temps, se n’ha parlat, però malauradament no pas tant com passa amb tants altres aspectes o moments de la nostra història, ja que a les escoles la manca de coneixement del nostre país segueix patint un gran dèficit.
Quan es va commemorar el centenari d’aquella institució es va parlar i escriure sobre Prat de la Riba i dels qui van fer possible els avenços en tants camps del coneixement, però no es parlà prou, per a no dir gens, de Pijoan, que amb les seves iniciatives i la seva empenta va ser fonamental per a dotar Catalunya d’unes institucions culturals cabdals per la nació que avui tenim.
Impulsor i organitzador del Museu d’Art de Barcelona, embrió de l’actual Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC), descobridor i recuperador de les pintures romàniques escampades pels Pirineus, impulsor també de la Biblioteca de Catalunya, com també de la creació de l’Institut d’Estudis Catalans, d’on va ser el seu primer secretari amb només vint-i-un anys, divulgador de l’art català a nivell internacional, etc.
Ara que commemorem els set-cents anys de la mort de Ramon Llull, cal recordar que Pijoan va ser qui en va descobrir un original, escrit en català, a la Biblioteca Vaticana, el “Llibre de Santa Maria”.
Va ser al Montseny, on hi va passar uns tres anys de la seva joventut, i on es formà estudiant Kant, Spinoza i Llull, que segons ell mateix explica: “M’han fet el que sóc. L’un em va ensenyar a pensar, l’altre allò que havia de pensar i l’altre la manera d’expressar-ho. Llegir Ramon Llull voltat d’aquells muntanyencs que parlaven encara com els nostres passats, era joia i era lliçó.”
Vet aquí unes paraules seves que defineixen perfectament a aquest gran ignorat de la nostra cultura: “L’important, el que és més urgent és fer el país. El català parla massa i de vegades tinc la impressió que escriu massa, però no fa res. Fa el seu treball particular, personal, però potser encara no s’ha fet prou càrrec que la cosa primera, essencial urgent, és fer el país... Però hi ha tantes coses a fer! Cal fer tot el país, remoure i transformar el material humà, aprofitar totes les intel·ligències. Es farà algun dia? Jo no ho sé pas. De vegades no ho veig gaire clar. Com que és l’única revolució autèntica, hi funcionarà sempre en contra el pes mort del país.”
Qui vulgui saber-ne més sobre la vida i l’obra d’aquest gran agitador cultural, recomano la lectura d’un llibre publicat no fa gaire, “Josep Pijoan: la vida errant d’un català universal”, escrit per Pere Maragall i Pol Pijoan.
Publicat a El 9Nou el 10 de juny de 2016.
