És sabut que els pobles que no recorden la seva història estan condemnats a repetir-la. Alguns la rebutgen, la història, o la repeteixen, incansablement. Avui he vist la pel·lícula L'instant més obscur que relata el moment històric en que Sir Winston Churchill va ser designat primer ministre de l'Anglaterra en el punt en què la nació anglesa havia de decidir si entraven a la Segona Guerra Mundial o no davant l'imparable avanç de Hitler a Europa i l'acorralament de l'exèrcit anglès sencer, que havia anat en defensa dels francesos, a les platges de Dunkerke. Hitler es va cagar a les calces i no va acabar la invasió, que tenia guanyada de carrer. Sir Winston Churchill, en un moment de la pel·lícula en què dubta si negociar una pau deshonorable amb Alemanya o plantar cara i lluitar, baixa al metro de Londres i demana a la gent del vagó què farien ells. Tots li diuen sense fissures que lluitarien fins al final. Desconec si l'anècdota és veritat o no però m'ha fet pensar molt en el moment actual del procés català. La similitud és evident, un enemic hostil i devastador, en el seu cas Alemanya i en el nostre Espanya, amenaçant un poble, Anglaterra llavors i Catalunya ara. La trista realitat és que Sir Winston Churchill va escollir lluitar perquè tenia el suport del poble mentre que a Catalunya els nostres polítics, tot i tenir els suport del poble, no han escollit la lluita. El moment històric en què els catalans esperàvem instruccions es va deixar passar amb molta pena i no gens de glòria. La decepció general s'ha anat convertint en un ball de pallassos intentant piular la defensa de la seva evident incompetència, des de Brussel·les o Istanbul, que posats, ja no ve d'aquí, amb tot el meu afecte per Turquia. A voltes hi ha idees tan grans que no hi ha líder amb collons d'aplicar-les. A voltes hi ha pobles amb grans idees i disposats a tot, però ningú no els escolta, o no els vol escoltar, que ja no sé què pensar. Gran pel·lícula de visió recomanada. Val la pena per reflexionar una mica, o molt, i veure que els catalans hem fet la fi del cagallàstimes, que hi ha moments històrics i que lamentablement, no tots els líders tenen en aquests moments la visió o els pebrots de seguir al poble que diuen defensar. V de victòria. Recordeu que si es posen els dits al revés equival al directe a tomar pel cul, i aquí ho deixo. Rock me mama
