Oriol Molas ens fa entrar als inferns d'un internat catòlic, a la dècada dels vuitanta del segle passat, per relatar-nos uns fets escabrosos que dissortadament, no es van quedar en aquell passat recent, sinó que avui en dia encara se'n donen casos.
Escrita en segona persona, ens explica els fets arran d'un sopar d'antics alumnes, on la víctima es retroba amb el(s) seu(s) botxí(ns).
Els abusos, que succeïen a l'internat, tenien la complicitat i el silenci de tothom: des de qui, presumptament, era amic i que per amagar la seva condició sexual i no ser vilipendiat i agredit prefereix que ho sigui el company més feble; fins aquells que haurien d'haver vetllat per la seva seguretat. Mirar cap a un altre cantó és pitjor que aplaudir els actes dels agressors.
Agressions i abusos que es produïen en diferents plans: entre iguals i entre professors i alumnes. Els capellans feien servir la seva superioritat per demanar 'amabilitat' als alumnes, convertint així víctimes amb botxins.
Lluís Molins és l'ase dels cops dels seus companys. Les barbaritats que vàrem cometre amb ell l'han convertit en una persona amargada i solitària que arrossega fins a l'edat adulta, les seqüeles dels abusos que va arribar a patir d'adolescent. Incapaç de mantenir una relació afectiva, és una persona majoritàriament solitària que es refugia en l'escriptura de les seves novel·les. Escriu per poder dur a terme la revenja que és incapaç de materialitzar de cap altra manera.
Una novel·la dura pels fets que ens exposa, on l'autor fa una clara denúncia del que succeïa en els internats religiosos que tapaven els fets disfressant-los de dissortats accidents. Posant en relleu la fragilitat de l'adolescència i el fracàs de l'educació catòlica en l'àmbit de les emocions, fent que la víctima se senti culpable dels fets que li van succeir.
