Al món digital, mai no estem al marge. Ens controlen els nostres dispositius, les nostres apps, la nostra interacció a les xarxes socials així com la multitud de sensors que acompanyen l’artefacte mòbil propi i dels altres. Amb l’Internet de les Coses, és impossible no estar sempre sota observació. Els sistemes de reconeixement facial instal·lats al carrer ens tenen sempre ubicats i sota control. Realment els objectes ens miren. Això vulnera una mínima noció de privadesa, però sobretot se’ns manté sempre en estat de vigilància i en disposició de ser activats. Els dispositius mòbils ens mantenen sempre de guàrdia i a mercè de “l’imperatiu digital”. No hi ha descans possible ni desconnexió. Tenir un smartphone a la butxaca significa tenir l’accés al món a la mà, però també significa estar sempre en mans del món. En rebre un missatge, se’ns exigeix resposta i acció. Tàcitament, acceptem ser cridats a actuar en qualsevol instant, de manera que perdem dosis importants de llibertat. Si no ho fem, ens sentim permanentment en infracció i ens veiem obligats a demanar disculpa per qualsevol demora o per estar “fora de cobertura”. Internet i els dispositius mòbils són abans que res instruments de “registre”, més que no pas de comunicació. Un mecanisme del capitalisme dit cognitiu que supera amb escreix qualsevol forma de control social anterior. Facebook o Gmail són les màquines d’espionatge més grans que mai han existit. Vivim mansament en una autèntica gàbia de vidre que el món digital ens ha creat i en va ampliant la transparència i exposició. Quan una persona se sap observada, el seu comportament esdevé més conformista i obedient. El rastreig utilitzat durant la darrera crisi sanitària ha posat de manifest la capacitat dels estats i de les grans corporacions que els auxilien per exercir un control estricte i exhaustiu dels seus ciutadans.
Les dades són el nou petroli. Amb prou dades, és possible percebre correlacions i descobrir patrons. Eric Schmidt, antic CEO de Google, presumia: “Sabem on ets. Sabem on has estat. Podem saber més o menys què estàs pensant”. És evident que les empreses dominants són aquelles que han acumulat els retrats més complets de nosaltres. Els detalls íntims incorporats a les nostres dades es poden utilitzar per minar-nos; les dades proporcionen la base per a la discriminació invisible; s’empren per influir en les nostres eleccions, en els nostres hàbits de consum i intel·lectuals. Les dades ofereixen una radiografia de l’ànima. Les empreses converteixen aquesta fotografia del jo interior en una mercaderia comercialitzable en un mercat, comprada i venuda sense el nostre coneixement. Les grans plataformes han arribat a ser dominants sobre la base de la seva vigilància exhaustiva dels usuaris, el control absolut de les activitats i els seus dossiers cada cop més voluminosos. Sens dubte, una versió molt millorada i ampliada del que un dia va ser la Stasi. El que aparentment és investigació de mercat, acaba sent vigilància personal a través del sistema de perfilat de dades. La matemàtica nord-americana Cathy O’Neil ha alertat de com el big data condiciona l’accés a un crèdit o a una feina i fins on patrulla la policia. De fet, els prolixos perfils personalitzats estan desenvolupant ja el concepte “economia de la reputació”, cosa que implica que el preu a pagar per productes i serveis s’acomodarà al nostre detallat perfil digital.
L’Internet de les Coses multiplica exponencialment la generació de dades i la nostra transparència. Ho fa GoogleGlass, però ho fan els darrers models de televisors, els quals tenen la “intel·ligència” per registrar les nostres costums domèstiques i així oferir-nos anuncis personalitzats. Les dades que acumulen els robots de neteja que es van generalitzant als nostres domicilis són ingents. Saben més i de manera més sistemàtica sobre nosaltres que nosaltres mateixos. Google Chauffeur, el cotxe sense conductor, coneixerà tots els nostres hàbits i relacions. A qui proporcionarà la informació? Això és una “república de vidre” en què la vigilància i el control esdevenen absoluts. La llibertat desapareix. La idea del panòptic de Jeremy Bentham queda com un mètode de control purament anecdòtic al costat d’un sistema d’observació electrònic basat en 50.000 milions de dispositius intel·ligents als quals facilitem tota la nostra vida sense cap queixa. La intimitat ha esdevingut, sens dubte, un privilegi de rics. Les empreses de big data saben el que vam fer ahir, el que fem avui, però el que és realment preocupant és que també saben el que farem demà, quan encara ho desconeixem nosaltres. Els estats ens segueixen a l’espai públic amb una infinitat de càmeres que ens identifiquen. El coronavirus ha servit per blanquejar tot aquest immens sistema de control público-privat.
