Els holmesians distingeixen, sobre les novel·les protagonitzades per Sherlock Holmes, entre les obres anomenades “del cànon” (les escrites pel seu creador, Sir Arthur Conan Doyle) i les altres (les escrites per autors diferents). Els puristes rebutgen les novel·les que no formen part del cànon, encara que alguna d’elles les hagi escrites el fill de Conan Doyle.
La novel·la d’en Norbu intenta narrar les aventures de Sherlock Holmes en el període de temps que va des que suposadament mor i fins que ressorgeix sobtadament al cap de més d’un any, amb l’ensurt evident d’en Watson quan se’l troba disfressat pel carrer. Durant aquest temps, Sherlock Holmes explica a Watson que, entre d’altres, havia estat amb el Dalai Lama. Aquest és el context on es mou la novel·la de Jamyang Norbu.
He dit abans que “intenta” però, al meu parer, no aconsegueix una bona narració digna de Sherlock Holmes. Com a lector, no m’és gaire creïble com arriba a saber-se i trobar el manuscrit on es narra l’estada de Holmes al Tíbet. Entre mig i fins que no arriben a la residència del Dalai Lama, el text és bastant feixuc i es veu un Holmes que té alguna idea brillant i algun raonament elaborat i sorprenent que sembla més que serveixi per recordar que ell surt en aquesta aventura que per res més. Sherlock Holmes és i ha de ser molt més que això.
Sherlock Holmes va néixer i créixer per resoldre enigmes, però enigmes criminals, enmig dels quals hi ha desafiaments intel·lectuals elevadíssims. Això no passa en aquesta novel·la. No investiga cap mort, ni cap segrest, ni cap acte criminal. Fins i tot, quan recupera un mandala robat ni explica com arriba a saber on és, ni la situació que genera és creïble.
(Portada del llibre)
Que ressusciti, també, Moriarty crec que és una llicència excessiva de l’autor. Però la lluita de poders mentals d’ell i Holmes a l’estil de superherois que tenen ratjos làser i capes, movent objectes, són més de novel·la fantàstica que no de novel·la negra. Els desafiaments mentals entre Moriarty i Holmes són en l’àmbit de la raó, no en els súperpoders. I ja no diguem com descobrim que Holmes és la reencarnació sense pèrdua de consciència d’un lama que havia estat mort pel Ser Obscur, és a dir Moriarty, en el passat fa 18 anys. Només ens faltava saber que, 80 anys més tard, Holmes s’ha tornat a reencarnar en un altre monjo tibetà!
Ho sento, però a mi no m’ha agradat. És un opinió molt subjectiva i cadascú és com és i li agrada el que li agrada. Jo segueixo adorant en Sherlock Holmes que descriuen les obres canòniques i crec que les que no ho són no el poden convertir en una altra cosa totalment diferent, com fa aquesta novel·la de Norbu.
Jaume Salés i Malian
