«L'ull de l'escarabat» és bàsicament la història de la Maria i en Salva. Una parella que manté una relació professional: ella és una crítica d'art i ajuda a en Salva en la creació del seu quadre. Aquest podria ser el breu resum d'aquesta història, però creieu-me quan us dic que és molt més.
Amb poc més de cent cinquanta pàgines, exactament, cent setanta, i en el curt espai de temps d'una tarda/nit, Anna Carreras ens porta un thriller psicològic de manual. Si tot és concís, l'espai on succeeix no podia ser menys i l'acció transcorre dins el centre cultural on treballa en Salva i on la Maria es troba atrapada després de patir un desafortunat incident només arribar-hi.
La Maria enamora al lector només conèixer-la. Dir que està com un llum és quedar-se curt: maldestra, donada a ficar la pota, a patir incidents quan a poc surrealistes, a muntar-se les seves pròpies pel·lícules i a acabar creient-se-les… a ser enganyada, a deixar-se enganyar… enamorada d'en Salva d'una forma quasi malaltissa, d'una manera irreal que només existeix en el seu imaginari.
Hi ha una frase a la pàgina cent quatre que per a mi resumeix perfectament com és la Maria: «Adora els fragments, però odia els pedaços» Poder perquè la vida de la Maria sembla feta de retalls, de pedaços de trossos i ella frisa perquè fos un fragment de quelcom més important.
La personalitat d'en Salva també es digna d'estudi: ell es defineix com 'amfibi' cosa que desquadra per complet a la Maria; però no deixa de ser seductor de pa sucat amb oli; una persona que amb les seves males arts, els seus enganys i tripijocs aconseguirà el que es proposi.
I amb tots aquests ingredients, Anna Carreras ens porta una novel·la que el lector no sap molt bé com ha de catalogar, però que el manté enganxat a les seves pàgines fins al final. Vas llegint i no tens ni la més mínima idea de com acabarà, d'on et durà aquella sèrie d'escenes on a la pobra protagonista no li poden succeir més coses, a quina més esbojarrada i surrealista i frises per arribar al final i treure'n l'entrellat de tot plegat.
Un llenguatge desinhibit, esbojarrat, directe, fresc, irònic que perfila una història diferent, que sense ser negre, que no ho és, és, a estones, molt fosca. On l'escarabat, lluent com el de la història de Poe, jugarà un paper determinant tal com ens indica el títol.
Trobem 'peros'? dons el final: un xic sobtat i poder una mica forçat. Crec que alguna pista més no haguera estat malament i que un parell o tres de pàgines més per allargar, i aclarir, una mica més el final no hagueren sobrat.
A remarcar molt positivament, la frescor de la narració, el trencar amb els canons, l'arriscat i portar una historia diferent, divertida i enriquidora.
