Es produeix aquests dies a Catalunya el darrer episodi del Procés. De fet, el que succeeix ara amb el “retorn” de Carles Puigdemont és ,és aviat un afegitó, un capítol addicional per a seguidors llunàtics d’una sèrie que es va exhaurir, sense gaire èxit, ja fa temps. Una bona part de l’independentisme així ho ha entès -i no només Esquerra Republicana-, i ha col·laborat en redireccionar una dinàmica que ens portava pel pedregar. Dotze anys d’embranzides contra l’Estat, de fractura de la societat i la política catalana, d’inestabilitat econòmica i empresarial, de gestos i espectacle buits, de confrontar-se amb una legislació que no ha fet sinó que hi haguessin condemnes judicials i fugides per evitar-les. En alguns moments s’ha estat a prop de l’abisme. El clima interior irrespirable, l’espai públic hegemonitzat només per una part i sempre amb el perill, que s’ha vorejat, que alguns sectors portessin la seva lluita al cantó obscur del que no hi hauria hagut camí de retorn. Ara, si volem refer i recosir el país, es bo que passem pàgina. Els indults primer, i l’amnistia després expressen justament aquesta voluntat, ho fan possible. Es vulgui veure així, o no, són una evidència de generositat d’una Catalunya i una Espanya política que volen entesa i trobar, si cal, noves formes de convivència. Recomençar sense retrets.
De fet, la societat catalana ha expressat, de forma ben majoritària que ho vol. Els resultats electorals són molt clars encara que el sector quimèric de l’independentisme afirmi el contrari. Molts electors han deixat de donar suport a plantejaments que no duien enlloc i que, a més, obviaven les necessitats immediates del país. La confrontació caïnita entre els diversos sectors sobiranistes confrontats, també ha ajudat al desencís i a una certa recuperació de la sensatesa política. A sota les llambordes del Procés, no hi havia la platja. Esquerra, ja abans de les darreres eleccions, va entendre que calia sortir d’aquesta situació que no conduïa enlloc. Ha combinat durant mesos el manteniment d’un llenguatge de confrontació però, alhora, ha anat prenent decisions de realisme polític tot acostant-se als socialistes d’allà i d’aquí que, al capdavall, eren qui els podia facilitar la sortida. Sempre la por de ser titllats de “traïdors a la causa”, curiosament per un independentisme d’última hora que és el que encarna Junts i les seves organitzacions acòlites. Encara que els republicans han format part fonamental del desgavell muntat durant aquest anys, no es mereixen, ni per trajectòria ni sentit polític, ser maltractats d’aquesta manera per elements que són uns frívols “parvenu” al món de l’independentisme.
Els darrers mesos ha succeït a Catalunya, políticament, una cosa d’una normalitat inqüestionable. Guanyen clarament les eleccions els socialistes i no hi ha una majoria independentista possible. Esquerra i els Comuns, com en qualsevol país democràtic, decideixen lliurement facilitar la governabilitat del país tot pactant uns acords per investir Salvador Illa, candidat guanyador, com a President de la Generalitat, ja que no podia imposar-se només amb els diputats del PSC. No hi havia cap possibilitat de govern alternatiu, cosa força eloqüent i decisiva. Que en altres camps polítics es critiqui aquesta opció, tot i ser la única possible, forma part del joc polític i es ben legítima. El que no resulta acceptable és la deslegitimació antidemocràtica que se’n fa, articulant tota mena d’operacions per evitar que es produeixi l’acte d’investidura. Lluis Llach és representatiu i excel·leix en aquesta actitud absolutament trumpista d’impedir la dinàmica democràtica, entestat en malbaratar el prestigi personal i artístic adquirit durant la transició, tot cridant a la resistència civil al crit “que venen els socialistes!”. L’han acompanyat els dirigents de Junts, els quals més que avançar cap una versió renovada del que havia estat Convergència, semblen fer-ho cap a la irrellevància que els portarà l’extrema radicalitat antidemocràtica. En aquest context, el retorn de Carles Puigdemont amb tota la parafernàlia mediàtica i la gestualitat impostada a la que ens té acostumats no és sinó una farsa per intentar que no es produeixi l’inevitable: que el país segueixi endavant. Si decideix venir ara, ho fa com un acte narcisista per tal de bloquejar i dinamitar un acte democràtic, el més democràtic, sabent que ell no pot ser president. Ho han decidit els catalans així. Una falsa immolació, per més poesia que s’hi posi. Ha tingut set anys per fer-ho, mentre es burlava dels que havien assumit les decisions de la justícia i havien pagat un preu alt per això. No sé si li toca ser amnistiat o no; molts preferiríem que sí. Però la seva relació amb els jutges és cosa seva, no dels ciutadans de Catalunya als que pretén sacrificar.
