«La pérdida de identidad (no saber quienes somos) es la madre de todas las desgracias..»
Vaig conèixer la prosa de David Llorente amb la seva novel·la «Te quiero porque me das de comer», i he de dir que la seva peculiar manera d'escriure em va captivar i vaig haver de donar la raó a tots aquells que em deien que no era un autor de lectura fàcil, que no agrada tothom i que amb ell no hi ha mitges tintes, o t'agrada a rabiar o l'avorreixes amb totes les teves forces. A mi em va agradar i per això vaig decidir repetir, encara que he tardat més del que m'hagués agradat, però els comentaris sobre aquesta segona novel·la feien que m'ho repenses una mica abans d'encetar la lectura.
I és que David Llorente ho ha tornat a fer. Ha tornat a trencar tots els canons i a saltar totes les normes establertes. «Madrid:frontera» és un altre experiment literari que ens remourà les entranyes, que ens mantindrà enganxats a les seves pàgines amb una història crua, violenta, desassossegada... i aquest desassossec tornarà a traspassar les pàgines i a calar en el nostre ànim. Tornarà a sacsejar, fer-nos pensar, a odiar, a empatitzar..., a sentir com poques històries no faran sentir. I per a mi aquesta és la grandesa de l'escriptor, el qual fa que m'enganxi a la prosa de Llorente com les mosques queden enganxades a la mel.
«Madrid:frontera» no és una lectura fàcil, ni ràpida. És una novel·la incomoda, que ens presenta una ¿distòpia?, difícil de pair pel molt propera, massa, que està a la realitat que estem vivim... Tot el que David Llorente ens proposa en el seu llibre no és tan improbable que passi, és més diria que hi ha coses que ja comencen a passar; poder el més surrealista i inversemblant siguin els animals mecànics i que Madrid tingui mar... o poder no, almenys una de les dues coses.
L'autor ens presenta una història de perdedors, de gent que ho ha perdut tot, fins i tot la seva identitat. I de gent que ostenta el poder i nega la realitat existent. I aquesta realitat,—una ciutat plena de rodamons que mengen escombraries, que dormen sota cartons, de matrimoni o individuals, que ho han perdut tot... una ciutat on no existeixen els llibres, on es cremen, perquè ningú pugui pensar... una ciutat que viu sota una pluja permanent, on mai veuen el sol, on el president parla a través d'un plasma ( on he vist jo això?)— és massa dura i colpidora perquè ens deixi indiferent i és per això que llegir l'obra de Llorente ens fa mal, ens colpeix i ens indigna. Perquè el que l'autor ens descriu no és una distòpia, és el dibuix del futur que ens espera si no comencem a canviar les coses a partir de ja, i encara que ho fem... poder, per segons que, ja fem tard.
Llorente es val d'un narrador omniscient que manté un diàleg amb el protagonista de la història, Igi W. Manchester, a qui anirà explicant el que succeeix en cada insta i indicant-li com ha d'actuar en cada moment. Explicacions que seran interrompudes per les preguntes que Igianirà fent al seu interlocutor. I és aquest diàleg el que més ens recorda a la seva anterior novel·la «Te quieroporque me das de comer».
Llegir a Llorente no és fàcil, el que ens mostra no és fàcil de digerir i ens sacseja la consciència i ens farà pensar que dimonis estem fent malament, en què ens hem equivocat perquè el món vagi cap a on va.
«Los inmigrantes intentan escapar de la jaula. Tepan por sus paredes y cuando llegan arriba se dan cuenta de que el borde de la jaula es una cuchilla. [...]
¿Les queda esperanza?
No» (pàg. 145)
«Los contenedores de reciclaje de papel son los pisos de lujo en la ciudad de Madrid (pàg. 101)
