Estic emprenyat i decebut.
Emprenyat per veure com tota la ràbia falangista cau sobre nostre, recordo quan el meu pare ens explicava, sempre per Nadal , acabada la guerra, tot anant cap a la feina al passar per davant l'Ajuntament de La Garriga, uns falangistes de cognom ben català, van fer-li aixecar el braç en salutació feixista, no va voler i va rebre una plantofada, deia, encara ressona a la Plaça, amb resignació va aixecar el braç i arrencar aquell nefast Arriba España!. Feia dos anys que el seu pare i oncle eren assassinats al camp de la bota i l'oncle de la mare, havia caigut mort quan fugia una matinada d'aquells anys negres de la repressió franquista. I sí, ara ho veiem, la transició i la constitució del 78 té aquestes coses, els feixistes d'aleshores es garantiren morir al llit de casa seva, com el seu "Caudillo", però no acabava aquí el tema, es garantiren el control de l'Estat fins avui, l'Estat espanyol és un Estat fonamentadament franquista. Montesquieu mai va travessar els Pirineus.
Estic decebut, sí, amb els nostres polítics també, no s'ha fet la feina, han estat 5 anys per a fer estructures que permetessin desconnectar de la legalitat espanyola, no ha estat així, les raons no cal burxar-hi ara, potser més endavant, però els fets així ho demostren.
Estic especialment decebut com a ciutadà europeu resident a Estrasburg, per creure que la Unió europea no permetria els abusos de l'Estat espanyol contra Drets fonamentals, i no només els ha tolerat sinó que els ha beneit, em repugnen les imatges d’Oviedo i ahir les de Salamanca. Fàstic que tindrà en un futur conseqüències dramàtiques a Europa. Decebut amb la política de Partits que han fet i continuen fent massa joc tàctic.
Decebut amb un President i govern que proclama la República i es llença als lleons, diuen, per estalviar al Poble la defensa de les Institucions, evitar l'embat violent de l'Estat ha dit el President des de Brussel·les. President, no ens calien protectors, el Poble dempeus tenia dret a defensar la República. Avui però, hem sabut que tot va ser merament un acte simbòlic, sense cap valor jurídic. Caram, amb el famós Llibre Blanc de la Transició Nacional, diguem-ho ben clar, d’aquests assessors mai més.
I ara què? Doncs com sempre, seguir endavant, aprendre dels errors comesos, visualitzar clarament qui tenim davant, no fer-nos més trampes al solitari i sobretot, sobretot, traçar un Pla, una estratègia plausible, un Pla i una Estratègia per a projectar-nos novament als veïns que compartim aquest Estat, a Europa i al Món, fent visible el millor de nosaltres, guanyar quotes de Poder, des d'on som forts, des del Poder local, des de baix, podem guanyar-nos els Drets a partir de xarxes paral·leles a les estructures actuals, xarxes locals de serveis propis, municipalitzar, comarcalitzar serveis bàsics, aigua, energia, transports, gestió de residus, comunicacions. Recuperem les bones idees, recuperem la idea d’Euroregió mediterrània, són aquests camins que ens permetran acumular forces. Fem dels Països catalans una marca hispànica de Progrés i de creativitat. Ja sé que és molt difícil projectar una idea de Països catalans en les condicions de bel·ligerància que ens trobem. Però el territori no el poden canviar, som on som i som qui som.
Potser un dels fets més transcendentals de les darreres setmanes és que hagin caigut les màscares. Tothom ara per ara sap a quin costat de la pancarta es troba, això és un avantatge molt significatiu a l'hora de traçar un nou Pla, especialment per a saber realment quina és la força en què comptem.
Un nou Pla, cal una nova estratègia, i per tant, cal primer de tot, i sense embuts reconèixer aquesta derrota, no estic pas parlant d’una capitulació, però sí acceptar que ens cal un canvi profund d’estratègia. No ens serveix de res mantenir capital humà a la presó, necessitem tothom a casa, necessitem tornar a repensar-nos. Analitzar què hem fet malament i després definir una Estratègia plausible com a mínim per a aquesta generació que ja mai més podrà sentir-se espanyola, aquelles que han estat atonyinades per defensar urnes, aquelles persones que senten els seus legítims representants socials i polítics privats de llibertat, com es va fer en la derrota del 39, i en totes les derrotes que ens han precedit, per elles cal tornar-hi, tornem-hi.
Estrasburg, 10 de novembre de 2017.
