La seva visió de cada missió com un sistema en què interactuàven molts factors va ser fonamental per al correcte desenvolupament del programari de bord de les missions Apol·lo.
Al novembre de l’any passat Barack Obama va fer entrega de les últimes Medalles Presidencials de la Llibertat que va concedir abans de deixar el seu lloc com a president dels Estats Units. Una d’aquestes medalles va ser per Margaret Hamilton, la dona que, en un entorn eminentment masculí, va dirigir l’equip de desenvolupament del programari que feia funcionar els ordinadors de les naus del programa Apol·lo de la NASA.
 |
| Margaret Hamilton amb el llistat imprès del programari de guiat de les missions Apol·lo |
Margaret Hamilton va obtenir una llicenciatura en matemàtiques i una diplomatura en filosofia el 1958, tot i que en acabar la carrera va estar un temps fent classe de matemàtiques i francès a alumnes d’institut mentre el seu marit acabava la seva carrera.
Ja al 1959, i encara que en principi estava interessada a dedicar-se a les matemàtiques abstractes, va acceptar una feina en el Projecte MAC – Mathematics and computers, (Matemàtiques i ordinadors) de l’Institut de Tecnologia de Massachusetts, avui conegut com Laboratori d’Informàtica i Intel·ligència Artificial, en el qual va desenvolupar programes per fer prediccions meteorològiques usant ordinadors.
D’aquí va passar a treballar en el sistema SAGE, un sistema d’ordinadors interconnectats que rebien dades d’estacions de radar i que estava basat en el projecte Whirlwind del MIT. SAGE tenia com a objectiu controlar tot el que succeïa en l’espai aeri proper als Estats Units i que pogués ser una amenaça per al país. Durant molts anys va ser fonamental per al funcionament del famós NORAD, el Comandament Nord-americà de Defensa Aeroespacial.
Al 1963 va passar a treballar en el Laboratori Charles Stark Draper del MIT, que havia guanyat el concurs per desenvolupar el programari dels ordinadors de bord del programa Apolo, on la van contractar el mateix dia que va fer l’entrevista per sol·licitar el lloc.
Per molt que ens sorprengui avui en dia, en les primeres versions dels documents que especificaven els requeriments del programa Apol·lo la paraula “programari” no apareixia enlloc. I això que la NASA tenia clar que volia incloure un ordinador de propòsit general en les naus per la flexibilitat que això suposava a l’hora de afegir-li noves funcions. Però el seu desenvolupament no estava inclòs ni en el pressupost ni havia reservat temps per al seu desenvolupament.
De totes maneres, per quan Margaret Hamilton es va incorporar al seu nou lloc de treball la importància del programari per als ordinadors de bord ja estava raonablement clara, tot i que encara no estava clar del tot com emprendre el seu desenvolupament; de fet ella mateixa ja havia escrit llavors que els ordinadors eren una cosa tan nova que les ciències de la computació i l’enginyeria del programari, més que disciplines formals, eren camps en què s’aprenia sobre la marxa, treballant.
Ella defensava la idea que cada missió era un sistema format “en part pel programari, en part per les persones, i en part pel maquinari”. Per això proposava dissenyar no només els programes necessaris per dur a terme la missió, com podien ser el de navegació o el que controlaria l’aterratge a la Lluna sinó també tenir en compte la interacció entre els diversos components del sistema i com això podia afectar al seu funcionament.
Una de les coses que defensava, per exemple, era la necessitat de dissenyar els programes a prova d’errors de qui els farien servir, tot i l’oposició de la mateixa NASA, que no veia tal necessitat, ja que deia que els astronautes no s’equivocarien mai … Fins que Jim Lovell va aconseguir esborrar totes les dades de navegació de l’ordinador de bord durant la missió Apol·lo 8 en introduir una ordre equivocada.
Les seves idees i la seva capacitat de treball -hi dedicava hores i hores, caps de setmana inclosos- la van portar el 1965 a estar a càrrec de l’equip de desenvolupament del programari, que el 1968 estava format per més de 400 persones.
I el 1969 la validesa de les seves idees va quedar més que demostrada durant l’aterratge de l’Apol·lo 11. L’ordinador de bord del mòdul lunar, sobrecarregat per la quantitat de tasques que havia de fer en aquell moment, podia haver quedat saturat, el que hauria obligat a cancel·lar l’allunatge. Però gràcies a la previsió de Margaret Hamilton i el seu equip els programes que supervisaven el funcionament de l’ordinador van detectar això i van començar a prioritzar tasques, donant prioritat a la tasca més important del moment, per poder fer aterrar el mòdul lunar.
Per això recordem el 29 de juliol de 1969 com a la data en què la humanitat va posar per primera vegada peu a un altre astre i no com la data en què fracassem en el primer intent de fer-ho.
Font: CatEi
